Un dia de l´agost passat vaig anar a un restaurant on servixen menjar per a endur-se per encomanar dos racions per a dinar, però l´establiment estava tancat. M´hi acostí per vore si havien apuntat els dies de tancament i saber quan obrien. I sí que hi havia anunciat el període vacacional dels amos del negoci. En un full ben acurat i apegat a la porta deia: «Tancat per vacacions del 15 al 31 d´agost». Però algun/a transeünt, potser, preocupat/ada per l´aplicació d´uns determinats cànons lingüístics i amb un empatx de normativa essencialista, havia ratllat i mig esborrat la paraula «vacacions» i l´havia substituïda per «vacances». Tal volta el canviador o canviadora del mot en qüestió pensà que la clientela no entendria això de «vacacions». A saber. No sé si l´autor/a d´eixa substitució lingüística, eixe «aclariment», en forma de grafiti domèstic, la va fer per ignorar que el terme i forma «vacacions» és perfectament normatiu i usable en qualsevol registre; o, sabent-ho, va considerar eixa paraula com a massa vulgar i prosaica i que calia substituir per la «selecta» «vacances». Pobres «vacacions», tan valencianes, catalanes i balears, i tan denigrades per l´elitisme integrista i purificador. I tot, segurament, per la seua semblança amb les «vacaciones» castellanes. A les nostres genuïnes «vacacions» els passa com a tantes altres paraules, que han sigut tatxades de castellanisme, com «faena», «llonja», «almorzar» i un llarg etcètera; i resulta que són ben genuïnes i patrimonials de tota la nostra llengua. I el cas és que «vacances» deu ser una paraula d´origen francés, un gal·licisme. I és que hi ha qui fugint del foc cau a les brases. La paraula «vacacions», en singular «vacació», és ben antiga, està documentada ja al segle XV, quan no devien haver-hi secessionistes lingüístics ni «blaveros», ni postsecessionistes avant la lettre, com li agrada assenyalar a algun/a alt/a responsable de la política lingüística actual, i s´ha usat en totes les parts, o en quasi totes, on es parla esta llengua, Josep Lacreu, en l´article «Bones vacacions», del seu blog Pren la paraula, dóna complida informació sobre l´ús històric i genuïnitat de «vacació/vacacions». Diu Lacreu, entre altres arguments, «...el mot vacacions el trobem consignat en tots els diccionaris valencians històrics: el de Carles Ros (1764), el de Josep Escrig (1851), el del pare Fullana (1921) i, naturalment, en tots els diccionaris contemporanis. I també en els catalans. En el Diccionari Aguiló (publicat en huit volums entre 1915 i 1934) no sols figura la paraula vacació, sinó que, curiosament, la que no consta és vacança». Per la seua part, Jaume Corbera, professor de la Universitat de les Illes Balears, i autoritat lingüística, com Lacreu, en l´article «Facem vacacions», publicat en la revista Llengua Nacional, rebla el clau sobre la genuïnitat, correcció i conveniència d´usar, preferentment, el terme «vacacions», i ho fa amb tota classe d´exemples degudament documentats. I si algú té dubtes sobre la bondat normativa de «vacacions» pot pegar una miradeta a tots els diccionaris de referència. I no censurem paraules ben nostres, ni en grafitis ni des de despatxos oficials.
