Corregint un relat d'un amic, que pensa presentar-lo a una convocatòria literària, lligc esta frase en un diàleg del principi de la narració: «Digues al teu germà que s'apresse a vindre o farem tard al tren». Tot correcte i normatiu. Res a objectar normativament, però la utilització del verb «apressar» és completament inversemblant en un diàleg entre valencianoparlants, i més encara quan el verb, més genuí, tradicional i entenedor, que designa l'acció d''actuar, obrar amb rapidesa, amb pressa', 'moure's més a pressa, accelerar-se, donar-se aire', com és «afanyar-se», és totalment absent del relat, tant en els diàlegs com en les parts del narrador. L'autor empra en tots els casos les formes del verb «apressar» i la locució «donar-se pressa», que són normatives, perfectament usables, emprades per bons escriptors, però no per això s'ha d'ocultar l'ancestral «afanyar/afanyar-se». Quan li comente a l'amic autor del relat si podíem diversificar, i canviar algun «apressar-se» per «afanyar-se», em contesta que sí. Però que en els diàlegs empre «afanyar» i que en la veu narrativa use «apressar». L'autor mana, però això significa jerarquitzar els dos verbs sinònims, de manera que l'un («apressar») l'empre el narrador, ben sabut i culte, i l'altre («afanyar») que el gaste la gent corrent, majoritàriament indocumentada en «savieses filològiques». I tot amb la meua ajuda i col·laboració. Brrrr.

El cas és que «apressar/apressar-se» sembla un castellanisme innecessari. Així opina, per exemple, la periodista i lingüista Maria Rodríguez Mariné en l'excel·lent article «No ens agrada que ens donin pressa», publicat en Ara.cat. I el lexicògraf Eugeni S. Reig en l'entrada «afanyar-se» del seu El valencià de sempre, diu «Els valencians hem usat de manera habitual durant segles i segles aquest verb ('afanyar-se')... i encara continuem fent-ho i els nostres escriptors l'han usat i l'usen a bondó, però actualment hi ha el verb 'apressar-se' que té a males penes un centenar d'anys... que, en el fons, no és més que una mala còpia del castellà 'apresurarse'». Reig continua dient: «Si tenim un verb patrimonial que emprem des de l'edat mitjana i que ha arribat viu al segle XXI, no ens cal cap innovació, n'hi ha prou amb continuar dient-ho com s'ha dit sempre en la nostra llengua». Això mateix pense jo. Ocorre també amb «apropar». Tota la vida «acostant-nos» i «arrimant-nos» i algun sabut s'inventà que hem d'«apropar-nos», que és un calc innecessari del castellà «acercarse», com ho és «proper» respecte de «cercano».

A més, el verb «apressar», equivalent a «afanyar», pot donar lloc, i en dona, a confusió amb el castellà, morfològicament semblant, «apresar», que té el significat de 'capturar, detindre, empresonar, etc.'. En alguna ocasió s'han pogut vore, en algun informe oficial o informacions en algun mitjà de comunicació frases com «Els agents de patrulla han *apressat els dos assaltants de la gasolinera», en compte d'«han capturat/detingut/empresonat ...», segons l'acció concreta. Per tant, no cal deixar sendes velles per novelles, perquè podem ficar la pata. O la pota? Eixa disjuntiva la tractarem un altre dia.