Que la realitat no sempre és el que sembla i que és fàcil enganyar als nostres sentits són els arguments d'una mostra que, a través de centenars d'il·lusions òptiques i jocs sensorials, posa a prova la vista, l'oïda i fins l'equilibri dels visitants del Museu d'Art Modern de Viena (Mumok). «Vertigen, Art Òptic i una història de l'engany (1520-1970)», és el nom de l'exposició interactiva que el Mumok mostra fins al 26 d'octubre, quan es traslladarà al Museu d'Art Modern de Stuttgart.

Encara que es mostren exemples de pintors que ja en el segle XVI van començar a desafiar els cànons clàssics, com el manierista Parmigianino, el gruix de la mostra se centra en l'art òptic que sorgix a partir de la dècada de mitjan el segle XX. A l'espectador se li reclama una participació activa, per a moure's al voltant, per damunt i dins de les obres, per a aconseguir que s'òbriguen davant ell, alguna cosa que requerix una mica més que el sentit de la vista.

«Les obres són tan fortes que tenen implicacions físiques: no solament afecten a l'ull sinó que tot el teu cos es veu compromés per elles» explica la comissària de l'exposició, Eva Badura. «No m'agradaria tindre una obra d'este tipus en la meua casa, t'impacta tant que no voldries estar exposada a ella tot el temps», afegix.

Un bon exemple és «Dinamica Circulés», de Marina Apollonio, una espiral de grans dimensions pintada en el sòl, sobre la qual els visitants poden situar-se i, en girar sobre el seu propi eix, experimentar ràpidament una sensació de vertigen.

Malgrat la naturalesa lúdica de l'exhibició, que provoca que moltes famílies amb xiquets s'acosten al museu a gaudir d'ella, Badura convida també a reflexionar sobre la percepció de la realitat. «L'Art Òptic és molt divertit, però també és un moviment filosòfic molt profund», diu la comissària.

Eixa relativitat de la realitat i la facilitat amb que els nostres sentits són enganyats es mostra a través de diverses obres que van canviant per complet segons es contemplaren des d'un angle o un altre. Tant, que dues persones situades a uns pocs passos de distància a banda i banda d'un mateix quadre, poden estar veient una realitat completament diferent.

Badura pretén que, una vegada hagen vist totes les obres, els visitants es qüestionen com funcionen els sentits i si aquests els enganyen. Per a aconseguir este objectiu, cadascuna de les obres d'art es presenta de forma individual en una paret diferent perquè l'espectador centre tota la seua atenció, sense distraccions.

Açò succeix en la primera planta, on es troben tots els quadres i pintures, mentre que en el segon pis l'exhibició dóna pas a multitud d'espais sensorials i jocs de llums en els quals l'espectador pot fins i tot patir malestar físic, tal com advertix el propi museu.

Els jocs de llums són simples però efectius, ja que en alguns casos tan sol són necessaris tres focus i uns cristalls en el centre d'una sala totalment fosca perquè el contrast cause en l'espectador una sensació d'intranquil·litat.

Vertigen, el títol de l'exposició, és un homenatge a la famosa pel·lícula d'Alfred Hitchcock del mateix nom i que, igual que l'exhibició, generava malestar físic i enganys sensorials en els espectadors.

Segons explica Badura, l'art òptic va estar molt desprestigiat des dels seus inicis en la dècada de 1960, ja que es va considerar «poc seriós i amb un caràcter juganer», malgrat la seua vocació de futur. «Les obres de molts artistes s'estan redescobrint ara i cada vegada hi ha més i més exposicions d'art òptic», conclou.