F a uns mesos vaig tornar a visitar Vilafamés -ara, però, només els seus carrers. I com que l'església parroquial del lloc es trobava oberta, la meua natural curiositat em va portar a entrar-hi. De sobte, em vaig trobar una llosa amb una inscripció on es podia llegir un nom de dona i, sota les dates extremes de la seua vida, un parèntesi on es podia llegir «santa del vale». Vaig fer la foto de rigor amb el mòbil i, en arribar a casa, la meua afecció per aquell tipus de personatges tocats de santedat, em portà de seguida a voler iniciar una cerca per internet, per veure d'esbrinar qui va ser aquella dona de la qual una llenç situat sobre el lloc on està soterrada me la mostrava com una dama valenciana del barroc, vestida humilment però amb elegància, i en actitud de donar caritat a un pobre. Però la foto havia eixit malament i el nom de la senyora no es podia llegir i només tenia aquell enigmàtic «santa del vale», que va ser la pista per on començar la recerca infructuosa. La combinació amb Vilafamés o Castelló, tampoc va ser exitosa i només en posar les dates de naixement i mort vaig reeixir: Victòria Gavaldà Sorita i Orfanell, nascuda a Vinaròs i morta a Vilafamés, on és coneguda com la santa del batle, perquè va estar casada amb Baltasar Mas i de Gil, batle de la vila.
El misteri s'havia resolt afortunadament i vaig poder localitzar un sermó per a les seues exèquies, obra de fra Gabriel Joan, que es va pronunciar el dia del trasllat del seu cadàver «del sepulcro común a un más decente sepulcro por la fama de sus virtudes», uns mesos després de la seua mort, com ens informa la portada del mateix text segurament pagat per l'espòs vidu. També, en la meua recerca, vaig trobar-me amb un llibret de Xavier Allepuz Marzà, del 2003, amb motiu del 350 aniversari del naixement d'aquella dona, i amb un fragment obra de Pere Saborit Badenes, on s'inclou el sermó suara esmentat.
La història d'aquella dama valenciana plena de bondat i voluntariosa en l'auxili dels necessitats no presenta massa elements prodigiosos, però sí que crida l'atenció el fet que, en algunes ocasions, el seu panegirista -fra Gabriel Joan- quan ha de fer-la parlar en primera persona i davant dels seus veïns, usa la llengua pròpia del país.
Tot això m'ho hauria perdut, per culpa de l'errada ortogràfica de la llosa sota la qual descansa aquella dona que parlava valencià i que estic segur que no s'explicaria la grafia aberrant que els nostres temps -supose que per una distracció- li han deixat inscrita sobre el seu cos venerable.
