Quan estem obligats a fer, encara que ens agradara inicialment la idea, esdevé un tedi. Remei: descobrir si el que vols és el que de veres necessites, escodrinyar el pensament analític així com practicar amb (l'auto)coneixement. És un bon antídot contra la manipulació.
Aní, amb gust, a vore l'exposició de Van Gogh a València este estiu, i en acabant recordí la meua història amb la Història de l'Art a l'institut. Llavors, vaig ser incapaç de gaudir del meravellós legat que se'm mostrava, fins que passí la selectivitat i la incertesa angoixosa de traure una bona mitjana.
La literatura i la filosofia m'eren més properes, i la Història en si se'm feia una miqueta llunyana, em costava quedar-me amb ella quan la tendència era ensenyar-la com un conjunt de dates i noms a memoritzar. A voltes aconseguia anar més enllà quan la mestra dissertava i, mitjançant la seua visió, ens animava a trobar un punt comú entre les perspectives individuals.
«A cada generació li toca viure almenys una guerra», deia. Em resultà fatalista i horrorós, només de pensar-ho. Hui crec que la guerra té diferents semblants, inclús pot ser una gàbia de garrots tant vils com invisibles. Terrorisme digital, cultura del xoc i programació virtual. Viure a hores d'ara és un bombardeig per als sentits, un autèntic repte per al seny. No és que adés fóra fàcil, és que ara va tot com una fona i amb tant de fast food mental, aclarir-se és un desgavell que avoca al desfici.
Si l'última pel·lícula d' Amenábar s'haguera estrenat quan estudií COU, segurament ens l'haurien recomanat a classe. Un plantejament curat, el del conegut director, sobre l'inici de la Guerra Civil. Mostra a Miguel de Unamuno d'una manera, que provoca en mi una sensació ben diferent de la què tinguí en llegir part de la seua obra (inclosa en l'inventari acadèmic de la branca de lletres pures).
«Venceréis, pero no convenceréis», intervingué l'intel·lectual al Paranimf de Salamanca, un 12 d'octubre de fa huitanta-tres anys, suposadament encarant-se al nacionalisme ascendent, que sacsejava els racons contradictoris de la seua consciència ideològica.
Unamuno, dins la seua saviesa, fou imperfecte com qualsevol. Però encertava en dir: «deberíamos tratar de ser los padres de nuestro futuro, en lugar de los descendientes de nuestro pasado».
Teoria i pràctica, avanços i històries que es repetixen. Extrems, que mai són bons, ferides per sanar i el gros multitudinari, enmig. El pa de cada dia. Però el present és una barreja fina, que s'amassa amb un rent valuós: un en el qual compta cada gra.
