En els darrers anys, bona part del territori italià s'ha sentit intel·lectualment seduït per la producció del nostre poeta més universal. Així, mentre en 2017 la Università per Stranieri di Siena convocava una trobada acadèmica al voltant del tema «Ausiàs March e il canone europeo» i en 2018 era la Università di Napoli Federico II qui convidava diversos especialistes a reflexionar sobre la lectura, la traducció i l'edició de March en el temps, enguany ha sigut la Università degli Studi di Verona qui ha promogut un nou encontre científic per a analitzar el text i el context de l'autor de «Veles e vents».

D'aquesta manera, durant els dies 5 i 6 de desembre una dotzena d'investigadors -una tercera part dels quals, procedents de la Universitat de València- ens hem reunit a la coneguda com a «Porta d'Italia» per a compartir descobertes i estudis al voltant de la vida i l'obra d'un dels escriptors valencians més prestigiosos de tots els temps. Així, el congrés, organitzat per la prof. Anna Maria Babbi, catedràtica de filologia romànica, s'inicià amb un parlament d'Antoni Ferrando, catedràtic de la Universitat de València i membre de l'AVL, que dissertà sobre les relacions entre cavalleria i literatura al segle XV, quan la ciutat de València era una de les més poderoses d'Europa. Posteriorment, Chiara Concina, de la Università di Verona, reflexionà sobre la composició CXXVII d'Ausiàs, que hi ha qui considera com a apòcrifa. Sobre les composicions marquianes elaborades en versos estramps -és a dir, lliures, sense rima- girà la intervenció de Paolo Di Luca, de la Università di Napoli Federico II; mentre que Oriana Scarpati, també de la Federico II, es va ocupar de l'ús que Ausiàs realitzà del verb «proejar», que l'Alcover-Moll defineix com a «remar contra el corrent de les ones o de la força del vent de proa».

L'endemà divendres les sessions s'iniciaren amb els estudis de quatre representants de la Università di Verona: Nicolò Premi, sobre el «públic virtual» d'Ausiàs; Federico Guariglia, al voltant de la duplicació dels poemes en els manuscrits marquians; Cecilia Cantalupi, sobre els rastres d'una edició cinccentista perduda; i Chiara Cracco, que parlà de la traducció llatina del cançoner de March. Finalment, les quatre darreres intervencions -a càrrec d'un italià i tres valencians- varen tractar els següents temes: la reivindicació de March que realitzà el setcentista Antoni de Bastero, que desenvolupà Zeno Verlato, investigador del Consiglio Nazionale delle Ricerche; la memòria d'Ausiàs en el sis-cents i el set-cents valencià, a càrrec de Vicent J. Escartí; l'estudi i edició d'una biografia inèdita d'Ausiàs redactada en 1879, del qual em vaig ocupar jo; i la història del retrat quatrecentista -atribuït al valencià Joan Reixach- que ha passat a la història com la imatge de March, que fou explanada per Francesc Granell.

Pocs llocs tan a propòsit per a reflexionar sobre el més gran poeta valencià de tots els temps que la ciutat en què Shakespeare situà l'escenari de la tragèdia que té com a protagonistes Romeu i Julieta, símbols literaris i culturals per excel·lència de l'amor, tema del qual Ausiàs esdevingué un vertader mestre. I com a un dels poetes més interessants i influents de tots els temps continua sent estudiat i reconegut a gran part d'Europa.