Dissabte passat, a la Universitat de València, i per iniciativa de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d'Alacant, que dirigeix Joan Borja, i un bon grapat d'entitats alacantines -i de Castalla-, Enric Valor va ser recordat en fer 20 anys del seu decés. Familiars, amics i representants de la cultura no volgueren deixar passar l'ocasió de rememorar qui va ser un dels tres puntals de la recuperació lingüística del nostre país, durant la segona meitat del segle XX, un temps no gens favorable, com és ben sabut. Fuster en l'assaig, Estellés en la poesia i Valor en la narrativa són les tres figures que ens van permetre -al costat de Sanchis Guarner, Ferrer Pastor i alguns més-, amb la seua tasca, enllaçar amb el que havia començat a reviscolar amb la renaixença i el que va seguir després, i que va quedar truncat brutalment amb la Guerra del 36-39 i la repressió posterior.
Però, per fortuna, figures com la d'Enric Valor, malgrat tot, van continuar amb el seu testimoni valuosíssim, negant-se a desaparéixer. N'eren pocs -és evident-; però amb la seua persistència aconseguiren donar-nos un model de llengua ric i utilíssim -salvar-nos els mots, com deia Espriu-: Enric Valor, a més, treballà la llengua normativa en diferents estudis sobre gramàtica i lexicografia. De fet, s'ocupà de redactar textos que fomentaven el coneixement de la llengua i, a aquella tasca lingüística hauríem d'afegir el fet que, des del 1986 va ser membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i, un any després, membre del Consell Assessor de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
Però, a banda d'aquell vessant filològic, Enric Valor va fer una cosa segurament més important: va ser un gran narrador que, en especial, va treballar les seues Rondalles valencianes. Una tasca que va permetre salvar de l'oblit un bon conjunt d'històries que encara constitueixen part del nostre imaginari col·lectiu com a poble i que, altrament, potser s'haurien perdut per sempre.
Per tot això, només podem fer que donar-li les gràcies i mantenir viu el seu llegat i, especialment, fer-lo créixer tant com ens siga possible: un llegat d'amor a la nostra llengua i al nostre país. I cap homenatge serà més gran que continuar llegint i rellegint els seus escrits, amerar-nos del seu bon gust en la descripció i, sobretot, de la seua exquisidesa en la tria dels mots. Com es fa amb les grans mestres, amb els clàssics, que sempre ens estan a prop, per ser-nos model.
