En més d'un mitjà de comunicació hem pogut vore escrita la paraula «xapussa», aixina o amb la grafia castellana, en textos en valencià. Això sí, entre cometes o en cursiva per a assenyalar que no és una paraula normativa ni pròpia del nostre idioma. Posat en contacte amb una de les autores que empra la «xapussa», filla d'un amic, em diu que no li agrada la solució que li donen els diccionaris bilingües ni els traductors automàtics que ha consultat, perquè «nyap», ara i ací, no ho diu ni ho entén quasi ningú. I altres alternatives, com «bunyol», «potineria» i altres, tampoc li apanyen. La solució de posar una paraula pròpia d'una altra llengua, però entenedora, i marcada amb cometes o en cursiva, a vegades, és una pràctica acceptable, perquè la comunicació deu primar en un mitjà periodístic, però si es poden emprar recursos propis i comunicatius i evitar-ne d'aliens, millor. Li apunte que, en alguns casos, les paraules «empastre» o «empastrada» poden valdre per a evitar (la) «xapussa». Eixos vocables valencians, sinònims, entre altres sentits, també tenen el significat de 'cosa mal feta, que produïx resultats contraris als que s'esperaven'. «Ha volgut arreglar ell la ximenera, i menut empastre, ara fa més fum que mai», «Quin empastre que ha deixat el meu consogre, ho tenia tot embargat i els fills han hagut de renunciar a l'herència», «No et faces soci de Toni, tot són empastrades i enredros allà a on es fica», «Quin empastre que has fet, has posat sal als bunyols, en compte de sucre!», «Menuda empastrada, la dels partits polítics l'estiu passat, quan feren repetir les eleccions!». Com veiem, sentits semblants als que pot tindre, en molts casos, el castellà «chapuza». Un «empastre» també pot ser 'matèria sòlida excessivament blaneta, o líquid massa espés', «L'arròs que ens serviren era un empastre que no es podia menjar». Un altre significat d'este vocable és 'preparació medicinal d'ús extern consistent en una substància pastosa que s'estén sobre un drap que s'adherix a la part del cos sobre la qual s'aplica'. «Empastre» i «empastrada», paraules ben valencianes i vives, documentades des de ben antic, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià, les registren la majoria de diccionaris valencians, encara que no han disfrutat dels favors de l'elitisme lingüístic, però l'Acadèmia Valenciana de la Llengua els ha donat carta de naturalesa normativa definitivament, incloent-les en el Diccionari normatiu valencià. I moltíssims escriptors, des de l'escrivent dels Furs de València i Jaume March, en el segle XIV, sant Vicent Ferrer, Bernat Fenollar i Lluís Alcanyís, en el xv, fins a Pep Castellano, Joan Pla, Víctor Labrado, Jordi Colomina, Emili Casanova, etc., passant per Joan de Timoneda, Pere Joan Porcar, Josep Bernat i Baldoví, Joan F. Mira i molts altres, han emprat «empastre» o «empastrada» en les seues obres. Per cert, la vicepresidenta del Consell, Mònica Oltra, empra molt a sovint, encertadament, el vocable «empastre». Per tant, no cal que recorregam a les «xapusses», que amb els «empastres» i les «empastrades» ja anem ben servits.
