Un conegut meu, arrendador de places d'aparcament per a vehicles, em pregunta si la paraula «garaig» és correcta. Vol retolar el seu local amb el nom 'Garaig Climent', però el seu fill li ha dit que la paraula «garaig» no és correcta, i que la correcta és «garatge».

Ja tenim el burro en l'herba! El binomi correcte/incorrecte no ens el llevem de damunt. L'home és una persona interessada a posar en valor esta llengua en tots els àmbits, la prova és que vol retolar el seu local en valencià, i no s'explica que una paraula que diem tots siga incorrecta i, en canvi, la que ningú diu siga la correcta. Li explique que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va arreplegar el vocable "garaig" en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV), però no l'ha inclòs, encara, en el Diccionari normatiu valencià (DNV). Però, com que jo considere que el DOPV és un diccionari d'ús, elaborat i publicat per la institució normativa valenciana, li dic que jo posaria «garaig» sense més dubtes. I això em diu que farà. I a vore si convencem l'AVL a incorporar eixa paraula també en el DNV, que a més de comunicativa, perquè l'entenem i la diem tots, valencians catalans i balears, és ben morfològicament valencianocatalana.

Una altra paraula d'ús general, però ignorada literàriament, és «lladrit», «crit fort del gos quan lladra», també present en el DOPV i que demana entrada en el DNV i en tots els diccionaris de referència normativa. «Lladrit» potser és una adaptació del castellà «ladrido», però és un vocable amb una forma valencianocatalana indiscutible i és «l'única paraula que empren tots els parlars valencians per a denominar el crit del gos», com assevera Eugeni S. Reig en l'impagable El valencià de sempre. El vocable sinònim, «lladruc», preferit en la llengua literària, no és usual ni en la parla valenciana ni en gran part de la catalana.

I dos vocables també arreplegats en el DOPV, però no en el DNV, per ara, són el verb «despreciar», «estimar (una persona o una cosa) en menys del que val, no tindre-la en compte», «menysprear, desdenyar, desairar», i el postverbal «despreci», «sentiment pel qual s'estima menys del que val a algú o alguna cosa», «menyspreu, desdeny, desaire». Són d'ús general en la parla valenciana, arreplegats en el Diccionari català-valencià-balear i en el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV. Per cert, sembla incoherent que el DNV arreplegue «apreciar» i «apreci» i no «despreciar» ni «despreci», que ja tenien un lloc en el DOPV, i tenen demostrada la seua valenciania idiomàtica des de fa segles (XVII-XVIII), i emprats per gent tan poc sospitosa de segregacionistes o interferidors com Lluís Guarner, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner, Josep Vicent Marqués, Jordi Colomina, Maria Isabel Guardiola, Vicent J. Escartí, Joaquim Martí Mestre o Joan Enric Pellicer, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

I en una pròxima columneta seguirem tractant paraules arreplegades en el Diccionari ortogràfic que demanen entrar en els considerats normatius, com «tonellada», «manguera», «tuberia», «tapó», «toldo», «sanga» o «sapo».