L’església demoscòpica refugia als pusil·lànimes. La paciència és la mare de la ciència i fa mesos que la raó està en temps de descompte. El valor de les coses cotitza segons el seu ús immediat. Ningú és capaç de mentir al metge perquè ens va la vida, en canvi qüestionem als epidemiòlegs igual que si foren entrenadors del nostre equip després d’una derrota a casa. Davant les enquestes mostrem una desconfiança similar al d’un fullet de rebaixes. Mirada obligada d’escepticisme. Ja s’ho faran els sociòlegs, però si un oftalmòleg erra en una dècima de diòptria, té moltes paperetes d’acabar davant un tribunal. Tots sabem els milers d’euros que suposa un gran sondeig per saber que en pensa l’opinió pública, i no parle d’eleccions. Però els governants actuals no fan res sense mirar de reüll dades extretes d’estudis de comportament, o sense escoltar ‘spin doctors’ amb màsters de l’univers. És el que té la falta de lideratge. Fa anys vaig entropessar amb un peronista que va vindre a València després del ‘corralito’. Segons deia, havia assessorat al president Carlos Menem, però la seua missió no era esperar al mandatari al despatx café en mà amb paperassa. Explicava que la seua missió governamental consistia a passejar-se pels carrers de Buenos Aires a parar l’orella, seure’s a fer un café en alguna de les pastisseries de les ‘cuadras’ perifèriques i pujar-se’n al ‘subte’ (metro) i al ‘colectivo’ (bus urbà). Sempre cal posar en quarantena l’excés oral argentí, però em va semblar un conte possible, com el realisme delirant dels relats d’Alberto Laiseca. El conegut era tan peronista, que era incapaç de fer una mínima crítica al president que va dur a la fallida al seu país i va provocar la seua marxa. Per ell era un dels més grans del justicialisme. Siga certa o no la història, els nous desencerts de les enquestes en les presidencials estatunidenques evidència la bambolla de ficció que viu la realitat política. És molt més senzilla la connexió de la governança amb el personal, només cal dir sempre la veritat i acompanyar-se dels millors gestors. Perquè autoproclamar-se guanyador d’unes eleccions fraudulentes és deliri pur.