A l’acció de ‘posar (a algú) o posar-se sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges o anques (i, col·loquialment, ‘galtes del cul’), en la parla valenciana la denominem «assentar-se».
Les frases «Assenta el xiquet en la cadireta» i «Assenta’t en la butaca», «Assenta’t, no estigues dret tant de temps que et cansaràs», «Passeu i assenteu-vos», són correctes normativament, a banda de ben comunicatives. El verb «assentar», pronominalment, «assentar-se», l’inclou el Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, també en el sentit descrit. El Corpus Informatitzat del Valencià arreplega molts exemples d’usos d’este verb, amb eixe significat, per exemple en Sermons I, de sant Vicent Ferrer, «Assenta’t assí» (1410), i en lingüistes i escriptors destacats, com ara Pere Joan Porcar, Joaquim Martí Gadea, Joaquim Amo, Artur Perucho, Enric Valor, Xavier Casp, Jordi Colomina, Emili Casanova, Carme Miquel, Isa Tròlec, Abelard Saragossà, Toni Cucarella, Xavier Aliaga, Vicent Garcia Perales i Josep Lacreu, entre molts altres. En eixe sentit ja l’havien arreplegat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, el SALT 4, el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV, i altres.
Té el mateix significat que «asseure» i «seure». Altres sentits del verb «assentar» són ‘col·locar’, ‘fixar’, ‘fonamentar’, ‘establir-se’, ‘instal·lar-se’, ‘inscriure’, ‘apuntar en un document’, ‘registrar’, etc., que ja tenien caràcter normatiu. També el menjar se’ns assenta bé o malament, i «assentar (algú) el cap» és ‘tornar-se persona sensata, de trellat’. Però també podem usar en tots els registres «assentar» i «assentar-se» per a «assentar-nos còmodament en un sofà, en una cadira, en una butaca o en terra», sense cap reserva pel que fa a la normativa lingüística. Com veiem, «assentar» i «assentar-se» donen per a molt, però als devots valencians de l’ortodòxia lingüística no els agrada «assentar-se», preferixen «seure» o «asseure’s», com fan els parlants d’altres zones a on es parla esta llengua. No fa molts dies, en un dels missatges de precaució, propis d’este temps pandèmic, un rètol deia «Assega’s ací», en un banc d’un centre de salut. I si les persones destinatàries de la informació no ho entenen, que es queden drets. No importa que en un centre d’eixes característiques alguns visitants necessiten «assentar-se». Que aprenguen a seure o a asseure’s, pensaria l’autor o inductor d’eixe avís. Eixes dos formes verbals, «seure» o «asseure’s», més pròpies de la parla catalanooriental i balear, són molt usades en la literatura i en àmbits acadèmics i de l’ensenyament, però en un rètol informatiu, en un local públic valencià, no pareix que siguen massa adequades, per desconegudes o no assimilades. El verb «assentar-se» en el sentit esmentat de ‘posar-se una persona sobre un suport, a descansar, treballar, estudiar o llegir’ no l’arreplega el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i això pareix suficient motiu per a ignorar-lo, marginar-lo o no considerar-lo «formal» per part de l’integrisme lingüístic, com ocorre amb centenars de paraules i expressions nostrades. Massa valencià i popular per a l’elitisme noucentiste. Però nosaltres continuarem assentant-nos com i quan tingam gana, sense temor a faltar a la normativa lingüística.
En curt
A l’acció de ‘posar (a algú) o posar-se sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges o anques (i, col·loquialment, ‘galtes del cul’), en la parla valenciana la denominem «assentar-se». El verb «assentar», pronominalment, «assentar-se», l’inclou el «Diccionari normatiu valencià», de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, també en el sentit descrit. El «Corpus Informatitzat del Valencià» arreplega molts exemples d’usos d’este verb, amb eixe significat, per exemple en «Sermons I», de sant Vicent Ferrer (1410) i en lingüistes i escriptors contemporaris destacats.
