Un satèl·lit anomenat Ingenio es va perdre a les tres de la matinada de fa uns dies en l’espai. La seua missió era la necessitat romàntica o científica d’observar durant set la superfície terrestre, pel que fa a l’agricultura, l’estat de les collites, la desertificació i els efectes del canvi climàtic. Amb particular atenció a les riberes del Mediterrani: o siga, la gent i les empreses del nostre país n’eren candidats i protagonistes. I tu i jo.

L’aventura i l’excel·lència meticulosa de la recerca duien accents hispànics i francesos. I es va perdre pocs minuts després de ser llançat des de la base de Kurú, en la colònia de la Guyana francesa. Només encendre el motor del coet llançador, la trajectòria de l’heroi espacial començà a desviar-se de l’objectiu orbital cap al no-res, que també es troba al cosmos.

Ningú ha reparat que l’esdeveniment no és sinó una versió còsmica de ‘Calabuch’ –així escrita!-, la gran pel·lícula de Luis García Berlanga sobre el físic nuclear disfressat de clochard a Peníscola, i participant en la competició des focs artificials de la comarca del Maestrat.

La hipòtesi hispànica d’un error anomenat humà, no per «pegar-li voltes» a les coses de la vida, sinó per la instal·lació d’uns cables, s’acompanyà d’altres sospites més ominoses. L’autoflagel·lació més destacada ha remarcat la suposada comprovació de la impossibilitat hispànica de llançar a l’univers no ja un satèl·lit, sinó una simple Llei d’Educació, amb la possibilitat de començar les classes als col·legis dient Buenos días, Bon dia, Egunon, o Bos dias. O ara mateix, una decisió sobre el nombre de persones que podrem compartir taula per Nadal, o el destí dels ostatges de les fronteres africanes arribats a les Canàries.

El mateix dia de l’anunci de la desfeta hispanofrancesa, una ministra d’Afers Exteriors, natural de Donosti, havia visitat París, per a preparar un conveni de doble nacionalitat entre el sud i el nord dels Pirineus. L’aventura històrica d’avançar en la identitat d’Europa estava paralitzada fins ara per la tradició franquista. Els països del sud dels Pirineus érem d’un «gran estat» que refusava eixa possibilitat per a milers de ciutadans amb llaços tan profunds com parlar una mateixa llengua, o haver estat víctimes del nacionalisme d’estat i de grans crims col·lectius. La ministra de Donosti, acompanyada de l’alcaldessa malaguenya de la Ciutat de les Llums, s’havia entrevistat amb el Primer Ministre de la República, Jean Castex, ex alcalde de Prada de Conflent, als peus del Canigó, on, entre molts milers d’exiliats, s’havia refugiat Pau Casals.