Un lector, Toni, mestre jubilat, en llegir esta columneta del 25 de gener passat, «Paraules pandèmiques per a oblidar», me n’apunta unes quantes més, de paraules, del llenguatge popular de la salut, perquè té preocupació que es vagen perdent, i em fa algun apunt més relacionat amb eixe llenguatge. La primera que m’apunta és «recialla», «Que és ‘allò que deixa rastre, marca, residu en general, però també, en una persona, després d’estar malalta, lesionada, ferida, en alguns casos’. I que és paraula en camí de desaparició», em diu Toni, que prosseguix: «Cada vegada s’usa menys ‘recialles’ i més ‘seqüeles’, supose que per la influència del castellà ‘secuela’, però usar les dos paraules sinònimes és una prova de riquesa lèxica, marginar-ne una, com està ocorrent, en certs llenguatges ‘formals’, és empobridor». El mestre jubilat apuntador té molta raó; de tota manera, en moltes zones valencianoparlants, molts jóvens coneixen i usen «recialla»/«recialles», normalment. No fa molt, em vaig topetar amb un parent, de 25 anys aproximadament, que anava un poc coixet, amb closses. En preguntar-li què li passava, em digué: «Res d’importància, recialles de la lesió que vaig tindre en el futbol». Eugeni S. Reig inclou i posa en valor la veu «recialla» en l’impagable recull lèxic El valencià de sempre, i abans en Valencià en perill d’extinció. I cita tres destacats escriptors, com són Vicenç Rosselló, Josep Piera i Josep Franco, com a usuaris literaris del vocable «recialles». «Seqüela» és una paraula també valenciana de sempre, documentada en el segle XV, que significa ‘conseqüència o resultat, generalment negatiu, d'una cosa’, ‘trastorn o lesió que deixa una malaltia o un traumatisme’, ‘seguici’, i és parcialment sinònima de «recialla». Esperem que la Covid-19 no deixe recialles (ni seqüeles), però que es mantinga eixa paraula. Toni també m’apunta que els vocables «passa» i «passera» també tenen, entre altres significats, el sentit d’«epidèmia», «La passa del còlera era també molt maligna», «A la passera de 1918 se la coneixia, popularment, com a ‘La cucaracha’».

També em recorda que el verb «apegar», en una de les seues accepcions, també vol dir ‘contagiar’, «És una malaltia que s’apega fàcilment, és molt contagiosa». També per a bé, «Rosi sempre ens apega el seu entusiasme». I en eixe sentit també l’arreplega Eugeni S. Reig en El valencià de sempre.

El jubilat informador també em nomena dos paraules d’especialitat i poc (o gens) populars, per ara, «anòsmia» i «agèusia», que denominen la ‘pèrdua de l’olfacte’ i la ‘pèrdua del gust’, respectivament, dos dels símptomes avisadors del contagi de la Covid-19. Vaja, bo és saber el seu sentit, però millor que no es facen massa populars per afectar molta gent, per coronavirus o sense. I, finalment, el docent retirat es referix a la paraula «pneumònia»/«pneumonia» i a la seua pronunciació, plana o esdrúixola. I celebra, jo també, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua haja considerat, i registrat en el Diccionari normatiu valencià, la pronúncia plana d’este vocable, com ho diem: «pneumonia», sense accent gràfic. Però de l’articulació d’algunes paraules, en parlarem, més específicament, un altre dia.

En curt

«Recialla» ‘és ‘allò que deixa rastre, marca, residu en general, però també ho deixa en una persona, després d’estar malalta, lesionada, ferida, en alguns casos’. «Seqüela» significa ‘conseqüència o resultat, generalment negatiu, d'una cosa’, ‘trastorn o lesió que deixa una malaltia o un traumatisme’, ‘seguici’, i és parcialment sinònima de «recialla». «Apegar», en una de les seues accepcions, també vol dir ‘contagiar’. «Anòsmia» i «agèusia» denominen la ‘pèrdua de l’olfacte’ i la ‘pèrdua del gust’, respectivament. La forma «pneumonia», de pronunciació plana i sense accent gràfic, és normativa, registrada en el DNV.