L’any 1760 es convocaren corts, per part de Carles III de Borbó, i foren les primeres «generals» i «unificades», atés que els tres monarques anteriors no en celebraren. Assistiren, per tant, per primera vegada, diputats dels antics regnes de la Corona d’Aragó: dos per Saragossa, dos per Barcelona, dos per Palma de Mallorca i dos per València. Entre tots –però segurament comandats pel jurisperit català Romà i Rossell- redactaren i presentaren un Memorial de Greuges que, tot i no aprofitar de res, ens ofereix dades precioses sobre com es percebien algunes qüestions lingüístiques, després d’un mig segle de Nova Planta. El document –només editat per E. Moreu Rey (1968)-, és sucosíssim i digne d’una lectura «obligatòria», perquè no sols aporta dades sobre la situació de la llengua, sinó que reflexiona sobre el servei al poble.
Així, es demana que els jerarques eclesiàstics de les seus de l’antiga Corona d’Aragó siguen «naturals», i s’afirma: «A más de estas leyes generales ay otra especial y más poderosa que obliga a que en Cathaluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus yglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque, según diximos, en ellos se habla una lengua particular y, aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden la castellana, con todo, los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Yndias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio ecclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y han de ser los labradores cathalanes y valencianos de peor condición que los yndios?» O, després, encara es demana, l’autor: «¿Quántas veces insta la necesidad de que una pobre muger explique su aflixión y se confiese con su propio obispo y ha de sufrir el rubor y la pena de hablarle por yntérprete?» Amb tot el meu respecte pels indis i per les dones que necessitaven ser traduïdes per confessar els seus pecats, encara em sembla més important la qüestió que es formula, després: «¿siendo los labradores los que con el sudor de su rostro mantienen a los obispos y demás clérigos y, por consiguiente, los que más derecho tienen a ser instruidos, han de estar privados de la instrucción?» Tota una reflexió trascendent que, amb facilitat, podem extrapolar al món actual. I no tan sols als àmbits eclesiàstics. Idees de progrés que es popularitzaren, després, amb la Revolució Francesa, i que ací, en alguns casos, sembla que mai no han arribat.
