Ara fa una setmana va faltar Josep Igual Febrer -i la que ve en farà dos, hauria dit ell-, que havia titulat Treva d’hivern el seu primer fruit escrit –derivat de l’art oral que posseïa a l’estil mesurat del Maestrat-, publicat el 1987 amb heroisme local, i vaig glossar en la revista Passadís, quan encara, a més de Josep Manuel Sanabdon, naixien a les lletres ell mateix i Manuel Garcia Grau. Mirant al nord, amb una bonhomia solidària protegida per la barba i les ulleres, el savi conversador tímid Josep Igual, ha accedit a L’eternitat enamorada, el títol del seu darrer assaig, duent-se en la retina històrica del Maestrat l’Oliverar de l’aire, el títol del seu darrer llibre de versos.
Ja és vist que només els títols de les seues creacions ja prometen conviccions que arrelen com una olivera per a mil·lennis, i confessions desconfiades i provisionals fins a qualsevol pròxima ocasió de sempre.
Passa com amb la música, l’altra de les seues arts –i de Xus Valor, la companya-, que, com jo de jovenet, amb la guitarra i l’harmònica ajustada aquell aparell ortopèdic que deveu conéixer de Bob Dylan, aplicava a si mateix com a Mamífer impressionable. Encara que a ell li agradava més l’escenografia de Vinicius de Moraes, amb algun licor prop de l’artista, segons cantava en Desmemòries o en Puta misèria, contra els naufragis personals i per tant planetaris: quan ja les cambreres del local, deia, no et reconeixen en servir-te el gintònic.
I ja sense fronteres ni de broma, el benicarlando ampostí creuava l’Ebre i plantava llibres amb un còctel estilístic difícil: el de la bondat, la ironia i la sensibilitat. Així, quan va decidir d’escriure sobre altres, també a mi em dedicà un dels seus Retrats de butxaca, que titulà «Tornant de Moscou», però parlava de les compartides tertúlies nocturnes, on escoltava i ensenyava sense interrompre mai, ni acabar sense un somriure escèptic o uns punts suspensius. Com que, en l’ordenació dels retrats, va col·locar el meu entre els de Maria Mercè Marçal i el de Joan Brossa –amistats havíem compartit, per raons obertes, en aquells anys-, ja pots córrer a buscar aquells retrats, publicats per la gent d’Onada, o el que vulgues de Josep Igual: herència universal des de Benicarló, per a la bona lletra crítica, i l’alegria rebel de la vida.
