Sant Vicent Ferrer (1350-1419) és un dels personatges més simbòlics i llegendaris de la història del poble valencià. El renom que el dominic aconseguí en vida i arran de la seua canonització, esdevinguda en 1455, no sols es mantingué impertèrrit durant els segles XVI, XVII i XVIII, sinó que s’acresqué fins a convertir-lo en un dels nostres referents identitaris i culturals per antonomàsia.

D’aquesta manera, ni els membres de la família Borja, ni Ausiàs March, ni Lluís Vives, ni Blasco Ibáñez, ni cap polític o intel·lectual nostrat, antic o modern, no ha assolit la fama que, després de centúries de tradició i record, engalanen sant Vicent. Amb la qual cosa podem dir que, a hores d’ara, tan sols Jaume I el Conqueridor està en condicions de disputar-li el títol de valencià –ni que siga adoptiu– més popular, tal com acredita l’excel·lent número doble que en 2018, a propòsit dels 600 anys de la mort del taumaturg, li dedicà la revista Afers.

En aquest llarg procés de mitificació, el segle XIX ocupa una posició crucial, ja que, entre altres coses, és el de l’eclosió dels anomenats «milacres» vicentins: les representacions dramàtiques breus, protagonitzades per xiquets, que recreen fragments de la vida del sant damunt d’uns escenaris de carrer anomenats «altars». I que, així que la pandèmia ho permeta, podrem contemplar a diferents barris de la ciutat de València i a municipis com ara Algemesí i Xirivella.

Al respecte, cal assenyalar Vicent Boix i Ricarte (1813-1880), mestre de la generació literària més brillant del Vuit-cents, com un dels majors divulgadors d’aquestes peces teatrals de regust popular, tal com posa de manifest la tesi doctoral que, sobre els seus «milacres» –onze, en total–, acaba d’elaborar Juan Vicente Fuertes Zapata sota la direcció del professor Vicent Josep Escartí, i que en les properes setmanes serà llegida a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València.

I és que, ben mirat, sant Vicent Ferrer ha sigut una constant font d’inspiració en la nostra cultura literària. I també, un fecund recurs per a una colla d’encomiables mestres, periodistes i lletraferits entestats a mantindre viu el conreu escrit d’una llengua que, en ple segle XXI, mira de recuperar l’esplendor i la dignitat amb què la passejà per mig Europa aquell portentós predicador medieval.