La setmana passada parlava en esta columneta, entre algunes altres, de la paraula «tragallada» (pronunciada col·loquialment «tragallà»), ‘porció de líquid que s’engul precipitadament i d’una vegada’. En llegir-la, un lector, Pasqual, m’apunta que entre les equivalències en castellà de «tragallada» està «tragantada», que jo no havia posat com a exemple. Té raó Pasqual, «tragantada» segurament serà el vocable més equivalent en la llengua veïna a la nostra «tragallada». Escrit i rectificat està i mil perdons. I ja posat, l’amic lector m’assenyala, per a comentar ací, unes quantes paraules de terminació idèntica a la tres vegades repetida fins ara i unes poques més d’augmentatius col·loquials. Comence per «camallada» (pronunciada col·loquialment «camallà»). Esta paraula, com a primera accepció, té el significat de ‘pas llarg o moviment exagerat de les cames’, «He vingut en quatre camallades», «Avançava a camallades». D’esta manera descriu el Diccionari normatiu valencià (DNV) la veu «camallada», en entrada principal, però no tots els diccionaris l’han considerada igual. Certa ortodòxia lingüística va aconseguir mantindre esta paraula marginada durant molt de temps del model lingüístic acadèmic, amb el significat descrit de ‘passa llarga’, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat condició normativa principal definitivament a eixa accepció. En castellà, «zancada». «Camallada» també té el sentit de ‘colp a la cama’.
Un dels altres vocables d’igual terminació suggerits per Pasqual és «carcallada» que, com sabem, és ‘rialla sorollosa, estrepitosa’, ‘riure fort i sorollós’, «Que bé que s’ho passa Mila, rient, vinga la carcallada», 2Hem rist a carcallades, sentint els xistes que ens ha contat Severí». És una paraula procedent, probablement, de l’aragonés «carcallada», d’igual grafia que la nostra, ben integrada en la parla valenciana, documentada en valencià des de fa dos segles i emprada per nombrosos i destacats autors, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Té com a sinònima la veu «riallada». «Carcallada» no la registren alguns diccionaris de referència antiga, principalment de la variant catalana, però sí el Diccionari normatiu valencià, que li ha donat caràcter normatiu definitivament, i altres reculls lèxics valencians, així com el Diccionari català-valencià-balear.
A banda d’altres paraules de terminació idèntica a les tractades hui, el referit lector me n’apunta algunes altres del registre col·loquial acabades amb els sufixos de caràcter augmentatiu «-arra» i «-arro», com ara «camarra», «veuarra», «peuarro», «samarro» i altres. Vegem-ne dos hui. «Camarra» significa ‘cama molt gran o molt llarga’, «Els dos defenses laterals tenen unes camarres i uns peuarros grans», «Té unes bones i boniques camarres». El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig, conté tan privativa paraula del nostre registre col·loquial, que el Diccionari normatiu valencià també arreplega en les seues pàgines. I un vocable usual, apuntat per Pasqual, però no registrat en els nostres diccionaris de referència o d’ús, és «peuarro», ‘peu gran’. Però dels augmentatius col·loquials, seguirem parlant-ne un altre dia.
Per cert, les paraules normatives «tragallada», «carcallada» i «camarra», que hem vist, els traductors automàtics del Salt.usu de la nostra Direcció General de Política Lingüística les donen com a desconegudes o inexistents. Com diem a vegades, deuen ser d’un altre món.
