Un verb singular i molt propi d’esta llengua és «enjogassar». Significa ‘incitar (especialment a un xiquet) a entregar-se als jocs’, ‘sentir-se ansiós per jugar, per fer maleses’, «Heu enjogassat la menuda, i ara no hi ha manera de fer-la atendre», «La xiqueta i el xiquet s’han enjogassat i no han fet els deures». Estar enjogassat és també estar distret, entretingut en alguna cosa que lleva temps a allò que s’ha de fer, «No t’enjogasses contestant missatges i ajuda a parar taula». No té una correspondència exacta en una paraula en castellà. Ja fa molts anys, una mestra d’un poble de la Ribera Baixa, envià una nota a un matrimoni amic meu (ell asturià, ella navarresa) en què alabava la intel·ligència i la capacitat d’aprenentatge de la filla d’estos (d’uns deu anys), però acabava dient: «...però está muy *‘enjugazada’». La mestra era conscient de la dificultat de trobar la paraula exacta en castellà d’allò que volia transmetre als pares de la xiqueta, i optà per marcar entre cometes i castellanitzar, a la seua manera, el verb «enjogassar», que designa en valencià allò que volia comunicar, i que en l’idioma veí necessitava més paraules explicatives. El pare de la criatura, que entenia perfectament esta llengua, el préstec lingüístic de la mestra el va entendre perfectament.
Un altre verb singular i privatiu d’esta llengua és «envolar-se». En valencià distingim «volar» i «envolar-se». El primer verb, com sabem, té el sentit, entre altres significats, de ‘moure’s, desplaçar-se per l’aire una au, un aparell volador’, mentres que el segon significa ‘anar-se’n’ volant’, ‘alçar o prendre el vol’, ‘començar o posar-se a volar’ i prou. Una au voladora, pardal, ànec d’aigua, àguila, falcó i tantíssimes més, primer s’envolen i després volen. ‘Separar-se, una aeronau, de la superfície terrestre quan inicia el vol’ també és «envolar-se». Els avions, per exemple, s’envolen quan alcen o prenen el vol i quan ja s’han enlairat, volen. També se’ns envola la gorra si fa molt de vent i els papers de damunt de la taula en una bufada d’aire, però a continuació no volen. Fixem-nos que en castellà no hi ha distinció entre moure’s per l’aire i iniciar el vol. En l’idioma veí tot «vuela». Igual vola un pardal i un avió que els papers quan se’ls endú el vent. En això consistix el caràcter privatiu del verb «envolar-se» en la nostra llengua. Per cert, que la falda d’una dona, si té un poc de vol (l’amplària de la falda), quan fa molt d’aire, es pot envolar, però no volar. Ja fa huit anys vaig contar, en esta columneta, que estant jo almorzant en el bar de costum, en un dia de molt de vent, hi va entrar una xica queixant-se del vent i dient «L’aire me *volava la falda». Però a continuació, tota comboiada, amb un to ben picant, digué: «Com a Marilyn en l’escena del metro». La xica, valencianoparlant per estudis, però castellanoparlant de primera llengua, se li colà eixe «volava». La falda se li envolava, però ben subjecta a la cintura, no podia volar.
