Massot i Muntaner va nàixer a Palma, a l’illa de Mallorca, el 1941 i acaba de deixar-nos. Monjo de l‘abadia benedictina de Montserrat, va ser llicenciat en Filologia romànica per la Universitat de Barcelona i va impartir classes en aquella institució durant uns anys. Tanmateix, la seua vocació monacal l’apartà de les aules universitàries, tot i que no el va separar de la investigació erudita en matèries com la filologia o la història de la cultura. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, va ser fundador de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i de la prestigiosa revista Randa. Va ser guardonat amb les màximes distincions de Catalunya i de les Illes Balears i la Universitat de València li va concedir la més alta distinció, en nomenar-lo honoris causa, en una cerimònia que tingué lloc el dia 15 d’abril de 2016, apadrinat pels professors Vicent Simbor i Antoni Ferrando. El pare Massot -com el coneixíem els que treballem en els camps de la filologia, la història i la cultura en general- va ser, sobretot, un treballador incansable amb una tasca immensa a favor de la recuperació i la difusió de la nostra llengua i de la nostra cultura. Temptar de fer ara, ací, una mínima glossa de la producció escrita de Massot, és un impossible i, més encara, si volguéssem assenyalar, també, totes les activitats rere les quals hi havia la seua ciència, el seu treball, la seua dedicació i la seua saviesa quasi inabastable.

Els valencians, a més, hem mantingut una relació ben fluïda i prolongada al llarg de les dècades, gràcies, entre altres coses, als seus estrets contactes amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana -on s’apleguen les universitats d’Alacant, Jaume I de Castelló i València. El pare Massot, al front de les prestigioses Publicacions de l’Abadia de Montserrat ha estat, sempre, un puntal segur per tirar endavant dos dels projectes més emblemàtics de l’IIFV: la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner -dirigida per Antoni Ferrando, i que porta el nom de qui va ser el fundador de l’Institut- i la revista Caplletra -dirigida ara per Eulàlia Miralles-, que porta més de 70 números publicats i que s’edita regularment des del 1986, amb uns criteris rigorosos i d’exigència al més alt nivell acadèmic, cosa que li ha permés estar entre les més ben valorades del camp de la filologia. En tots dos projectes -i encara en altres, sobretot en l’edició de les actes de congressos i de miscel·lànies- les aportacions de Massot han estat sempre ben precises, fonamentals i d’una qualitat excepcional. En aquest sentit, mereixen un esment especial les miscel·lànies dedicades a Sanchis Guarner i a Joan Fuster, que varen ser publicades en la «Biblioteca Abat Oliba» de les PAM, els treballs de recerca d’investigadors valencians apareguts en aquesta mateixa col·lecció o en la de Textos i Estudis de la Cultura Catalana, i col·laboracions publicades a Serra d’Or. En tots aquests estudis, Massot ha estat un diligent revisor i assessor. Massot, com a membre de la Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, es va implicar activament en la celebració dels congressos internacionals d’Alacant/Elx (1991) i en el de València (2015), que tan bons resultats varen obtenir.

L’ara catedràtic emèrit Vicent Simbor -que s’encarregà de fer una interessant laudatio, en l’acte d’investidura de Josep Massot com a doctor honoris causa per la Universitat de València del pare Massot-, hi va destacar, encara, una altra faceta del monjo montserratí no menys rellevant: la d’activista. La societat valenciana, a través de la seua Universitat més antiga, li va mostrar en aquell acte, que estic segur que el va emocionar i on vaig tenir l’honor d’acompanyar-lo, juntament amb molts dels membres de l’IIFV, l’afecte valencià per qui tants esforços havia dedicat a la nostra llengua i la nostra literatura i, en concret, al País Valencià. En agraïment, la Universitat de València li va publicar l’esplèndid volum De València i Mallorca (2017) –títol escollit per Massot–, amb col·laboracions de Vicent Simbor, Rafael Roca i Mireia Ferrando, en què es recull una generosa antologia d’articles dedicats a temes valencians, una breu autobiografia i una reedició actualitzada d’un dels seus llibres més emblemàtics, Els mallorquins i la llengua autòctona, un títol que evoca el de Sanchis Guarner, Els valencians i la llengua autòctona als segles XVI, XVII i XVIII.

Aquell il·lustre mallorquí ens ha deixat, ara, però estic ben segur que al cel ja deu estar revisant les galerades d’algun llibre o d’alguna revista d’allà. I, si no en tenen encara alguna, estic segur que la fundarà, per seguir treballant per la recuperació de la nostra cultura.

Amb el treball portat a terme, segur que tenia el cel guanyat. Però, també, per la seua immensa generositat, que el feia preocupar-se i ajudar-nos en qualsevol ocasió i de manera esplèndida. Per això, en aquesta hora trista, en nom propi i en nom de l’IIFV, voldria donar-vos les gràcies més sentides, pare Massot!