La terminologia dels òrgans o atributs sexuals és extensa i plena d’eufemismes, presos de noms de pardals, d’insectes, de fruites, de verdures, d’òrgans o d’objectes en punta o en buit, etc. Tots coneixem el significat literal de les paraules «pardal», «canari», «rabo», «nap», «moniato», «verga», «penjoll», «fava», «cabota», «ous», «cuc», «cuca», «xufa», etc., per una banda, i «figa», «bacora», «xona», «col», «carxofa», «clòtxina», «petxina», «parrús», etc., per l’altra. I tots sabem el significat eufemístic sexual d’eixos vocables. Però tenim la paraula «piu», que en la parla valenciana tots/totes sabem el seu significat com a «penis», ‘òrgan extern de l'aparell genital masculí, erèctil, que permet la còpula i, en els mamífers, la micció’, però no totes/tots coneixen que el primer sentit del vocable «piu» és ‘peça allargada com un bastonet ixent que servix per a encaixar en un buit, moure un ressort o fer de suport a un cos giratori’, ‘passador de portes o finestres, per a tancar-les o obrir-les’, ‘eix’, ‘canonet’, ‘pivot’. En castellà, «pivote». També és «piulet», ‘crit del pollet o de l’au que piula’. No dir «ni piu» és ‘no dir res’, ‘callar’.

Però el «piu» més conegut, anomenat i lúdic és l’atribut sexual masculí, el miccionador, el reproductor i el que atemptava, i atempta, contra el sext manament de la Llei de Déu. O no, perquè «Dels pecats del piu Déu se’n riu», probablement dit per sant Vicent Ferrer. I el nostre sant devia conéixer bé el pensament del Nostre Senyor. Per tant, eixos pecats masculins, Déu no els té en consideració. Però, i els de les dones?

Un dia de fa vora 20 anys vingué al servici de valencià municipal d’Alzira un conegut, Emili, a informar-se de les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. En la conversa, a banda de les explicacions pertinents sobre les referides proves, eixiren dites i refranys diversos, però, especialment, Emili em preguntà per alguna dita relacionada amb el sexe i la religió. De seguida em vingué al cap la dels pecats del piu, que Déu se’n riu. Li va agradar, i m’explicà que li sonava, però se li havia oblidat. Seguidament, em digué que, sobre els pecats de l’aparell sexual femení, n’hi havia també una dita, però no la recordava. Jo tampoc. I em diu: «Inventem-ne una». «Uf», vaig pensar. I de seguida, descartada la «figa» perquè no m’eixia la rima, i havent-se’m passat la veu «xona», em vingué al cap la «parrussa». I dic «Els pecats de la parrussa, Déu els excusa». A Emili li va agradar, però l’endemà hi va tornar a dir-me que la seua dona deia que Déu s’apanyara amb els pecats dels hòmens, que dels de les dones s’ocupa la Mare de Déu. Tenia raó la dona. I canviàrem el personatge celestial: «Els pecats de la parrussa, la Mare de Déu els excusa». Tot arreglat i versat. I l’altra dita que no recordàvem era «Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona», com registra el Diccionari normatiu valencià. Dos a u. Guanya la Mare de Déu.