Cal admetre la derrota. Les carabasses de Halloween s’han imposat a l’Home dels Nassos, a l’Home del Sac i a la Quarantamaula, que han passat a ser una relíquia de museu, en concret de l’ETNO, que cada any per aquestes dates recorda que les bruixes i els dimonis de l’imaginari valencià són pura etnologia. Estava tot perdut des que les mateixes comissions falleres, que suposadament havien de guardar les tradicions pàtries, es van dedicar a organitzar eixes festes anglosaxones. El que significa que no hi ha tradició que es resistisca a la influència global amb mercadotècnia per terra, mar i aire.
També per aquesta època hi havia un ritual que ja s’hauria celebrat a totes les cases, com era el canvi de roba d’armari. Sí, fins fa quatre dies com qui diu, les persones tenien mudes de primavera-estiu i de tardor-hivern, i amb la primera fresca s’organitzava la feina domèstica de guardar roba i traure la d’abric, però amb el canvi climàtic i els armaris modulars d’Ikea, la majoria tenim tota la vestimenta de l’any a disposició. Fa pena la insistència de les botigues per posar als aparadors la indumentària pel fred. Particularment crec que ja fa dos hiverns que no em pose l’abric, contràriament a allò que deien els majors de «per Tots Sants abrics i guants» o «de Tots Sants a Nadal, l’hivern formal».
Tradicions, roba, refranys i collites -tinc localitzada una figuera a l’Horta Nord encara en plena producció- han estat superats pel temps i per l’oratge. Així que anem a l’apartat d’homenatges, com el d’aquella criatura misteriosa de l’imaginari valencià i que s’utilitzava per fer por als xiquets malcreguts. La Quarantamaula és una espècie d’espantacriatures que els pares, iaios i padrins usaven per a espantar els xiquets que no feien cas i es portaven malament: «Au a dormir, xiquets! Tanqueu el pestell, no siga cosa que vinga la quarantamaula!».
Sí, teníem una gran inventiva, com demostra el Museu Valencià d’Etnologia amb «Per Tots Sants, monstres valencians», un passeig per la nostra mítica geografia fantàstica de les que ja va parlar Ramon Llull al segle XIII al seu Llibre de les bèsties, on narra un gran aplec d’animals reunit per escollir un rei. De rigorosa actualitat, per cert.
