Un cànon lingüístic pròxim a la parla natural és necessari

Les paraules formes i expressions “apretar”, “arrastrar”, “assentar-se” (persona), “baix de” “barco”, “caent”,“despagar”/ “decepcionar”, “despedir”, “este” “febra”, “hòmens”, “jóvens”, “robo”, “veem”, “vore”, “vullc”, “vullga”, “xillar” i centenars més formen part del cabal lingüístic valencià tradicional o actual, però han sigut considerades secundàries, col·loquials, barbarismes o incorrectes directament pels impulsors del model lingüístic del valencià establit en la segona mitat del segle XX.

Eixa visió, elitista i excloent, preferia i fomentava, i encara preferix, els geosinònims “prémer”, “arrossegar”, “asseure”/“seure”, “vaixell”, “decebre”, “acomiadar”, “aquest”, “febre”, “robatori”, “veure” i moltíssimes altres veus normatives i usuals procedents de la variant catalana oriental o d’altres part de la llengua, però alienes a la parla majoritària valenciana. Perquè una cosa és mostrar i poder usar lèxic d’altres variants o registres de la nostra llengua i una altra ben diferent és marginar una part del lèxic secular i usual valencià, com la llista de paraules esmentades al principi i centenars més. Cosa que no ha fet gens de bé a l’autoestima dels valencians per la seua/nostra llengua.

Diu Jordi Manent, filòleg, escriptor i subdirector de la Revista de Catalunya, en el pròleg d’“El valencianisme lingüístic”, d’Abelard Saragossà (Ed. Àrbena), que “Així que, per desgràcia, el model lingüístic fusterià s’allunyà del valencià parlat al carrer i s’apropà al model del català estàndard de Catalunya”. També diu que “S’equivocaren de mig a mig perquè el cànon fusterià pel que fa a la llengua implicava una supeditació de les voluntats valencianes a les catalanes i oblidaren els fonaments més bàsics: que des del seu naixement el Regne de València ja tenia autonomia per a prendre moltes decisions”.

Eixa decantació, en gran part, es va deure a l’escàs o nul interés de la burgesia valenciana i dels poders valencians de mitjan segle xx per la llengua pròpia i pel valencianisme sociocultural en general. Eixe corrent és possible que per les seues connotacions polítiques, suposades o hipotètiques, i per la introducció en el valencià formal de moltes veus i expressions més pròpies del català oriental substitutòries de les més genuïnes i usuals valencianes, no ha tingut l’èxit que esperava en els seixanta-setanta del segle passat. El patró lingüístic d’eixe corrent no ha prosperat en el poble pla.

És un model elitiste per a especialistes i minories intel·lectuals, que no ajuda al manteniment i a la recuperació d’esta llengua. No crea identificació en la immensa majoria de valencianoparlants. Ans al contrari, ha contribuït i contribuïx a la desafecció per l’idioma propi. El descens de l’ús social de la nostra llengua més que res es deu a la pressió del castellà i a la falta de poders reals i sòlids que la tinguen com a seua, però un foment de l’ús del nostre idioma més decidit, amb un cànon de llengua pròxim a la parla natural i real és necessari per a fomentar la identificació i l’autoestima dels valencians.

Les paraules citades al principi, totes avalades per l’AVL, i centenars més, formen part del nostre bagatge lingüístic. Qui considera que vulgaritzen el valencià és perquè qualifica de vulgar tot el valencià. Ni cas!