El Nadal de sor Isabel (I)

Els amics que em coneixen saben que col·leccione figuretes del pessebre. D'aquelles de fang cuit i pobrissones, d'abans de l'aparició de les de plàstic i els cabuts -que no suporte. Però, malgrat això, no solc muntar cap betlem a casa. M'estime més veure tota aquella gent allà, reunida, durant tot l'any, en una harmoniosa anarquia que no destorba a ningú. Segurament, aquesta voluntat de reunir aquelles figuretes d'origen més o menys desconegut -en tinc adoptades, donades, regalades, comprades en rastres i mercadets o per internet-, es remunta a un record infantil: ma mare em portava a una botiga que venien totes aquelles coses pròpies del Nadal i jo mirava amb interés i desig aquelles minúscules cosetes que estaven destinades a decorar i il·luminar les cases dels anys 60.

En qualsevol cas, el Nadal -aqueixa festa que tots veuen tan familiar- és, ara com ara, un temps de descans -més o menys- que destinem ja a moltes altres coses que no són ni el betlem ni les nadales: viatges, compres i més compres, sopars i dinars, regals a familiars, amics, coneguts, saludats i "invisibles", etc.

Però les festes de Nadal -les més importants de la cristiandat, en tant que arribava el messies-, compten amb una llarga tradició, i la imatge de com va ser aquell moment de l'arribada de Jesucrist al món dels mortals ja la narra Isabel de Villena amb molt de detall, com si ella mateixa hagués estat allà mirant-ho tot i prenent nota. De fet, al seu Vita Christi la mare abadessa de la Trinitat ens mostra com Maria i Josep, en un diàleg animat, decideixen partir cap a Betlem, on "lo Fill meu ha elegit (...) per a celebrar la nativitat sua, per ésser poca població e gent desconeguda, que farà molt poca estima de la sua venguda" -i ja, fent-nos spoiler, Maria li diu al marit: "e en Jerusalem vol lo dit Senyor finir la sua vida, per augmentar la dolor e vergonya sua". Però la cosa no està per a moltes converses i la Mare de Déu diu que millor que es posen en camí, "car lo temps del meu parir és molt prop".

Sant Josep i la Mare de Déu, com que no pogueren hostatjar-se en casa d'un parent, anaren a refugiar-se en una "coveta cavada en la roca, en la qual havia un pessebre on la gent posava les sues bèsties, e trobaren aquí lligats un bou e un ase". Instal·lats allà, Josep anà a per aigua a una font propera i "ab unes poques de panses e pa soparen los dos, que en tot lo dia havien menjat". Fou, el menú de la nit de Nadal, ben lleugeret.