El bibliòfil Rodrigo de Mendoza, Marqués del Cenete

De vida certament atzarosa, un dels dos «bellos pecados del cardenal» -com els denominava la reina Isabel de Castella, per ser dos germans fills il·legítims del cardenal Mendoza-, Rodrigo Díaz de Vivar i Mendoza, en un determinat moment va començar a formar part de la història dels valencians. Ací el denomiaven marqués d’Atzeneta -valencianitzant-li el títol en un moment en què això era possible-, i es va instal·lar al Cap i Casal quan al seu germà el nomenaren virrei, en plena contesa bèl·lica contra els agermanats, contra els quals, com era d’esperar, va intervenir. Rodrigo de Mendoza, per tant, va jugar un paper actiu en el control dels agermanats i va morir a València, de manera sobtada, el 22 de febrer de 1523. Enamorat successivament de dues dones, Leonor de la Cerda i Maria de Fonseca -amb les quals va realitzar matrimonis poc menys que rocambolescos, i per això li hem de suposar una certa intervenció dels sentiments-, a banda d’aquestes qüestions, i del fet que va ser pare de Mencia de Mendoza, segona esposa del virrei Ferran d’Aragó, duc de Calàbria -dona erudita i que va mantenir contactes amb els humanistes del seu temps-, i reposa a la capella dels Reis del monestir de Sant Doménec de València, la veritat és que hi ha una part de la seua personalitat que havia passat desapercebuda fins fa ben poc.

Fa uns anys, però, l’editorial Ulleye, de Xàtiva, va publicar l’estudi derivat d’una tesi doctoral dirigida per Francisco Gimeno Blay i Mateu Rodrio Lizondo, obra d’Estefania Ferrer del Río: 'El primer marqués del Cenete: Cultura y coleccionismo bibliográfico de un noble del Renacimiento (2021'). Aquesta rigorosa investigació -i la seua publicació posterior- ens ha permés conéixer com aquell home -hereu de la biblioteca del pare-, va seguir augmentant-la. I ens el mostra com un personatge històric que, fascinat per la tradició, però també atent a la novetat que significava tot el que provenia d’Itàlia -i possiblement, de manera més concreta, del regne de Nàpols-, va arribar a reunir una biblioteca colossal que, en morir, va ser venuda a l’encant, com passava en molts casos, per altra banda.

Estefania Ferrer, desenvolupant una labor vertaderament encomiable, ha identificat els títols de l’inventari post-mortem -labor no sempre fàcil- i, així, ens permet tenir una panoràmica fidedigna de la cultura, els gustos i els interessos d’un noble valencianitzat -per dir-ho d’alguna manera-, en plena efervescència del renaixement.