Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

20 anys de l’Acadèmia

La història de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no és la de qualsevol entitat normativa, preservar i fixar l’idioma, sinó que va nàixer, sobretot, per a pacificar el conflicte sobre el valencià. Vint anys després, es pot contar quasi tot

Jordi Colomina, Josep Palomero, Artur Ahuir i Rafael Alemany caminen pel claustre de Sant Miquel dels Reis

Jordi Colomina, Josep Palomero, Artur Ahuir i Rafael Alemany caminen pel claustre de Sant Miquel dels Reis Germán Caballero

Una acadèmia és una “societat científica, literària o artística establida amb autoritat pública”. En el cas de l’idioma, és la institució que dicta la normativa, allò de “limpia, fija y da esplendor” de l’escut de l’Espanyola. La definició no serveix per a entendre, en tota la seua extensió, el cas valencià. La jove Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que acaba de complir els seus primers vint anys, és l’autoritat normativa, elabora diccionaris i gramàtiques, sí, però, abans de tot això, la seua primera funció, sense la qual no existiria, ha sigut la de pacificar el conflicte social i polític (l’ordre pot invertir-se) entorn de l’idioma, exacerbat a partir de la Transició, amb interessos partidistes.

Artur Ahuir, Rafael Alemany, Jordi Colomina i Josep Palomero s’abracen completament vacunats aquest matí de sol davant de la terra batuda del claustre de Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana i seu provisional de l’AVL, que, seguint la tradició autòctona, s’ha convertit en casa estable. Tota acadèmia parla pel seu diccionari i ells, que formen part de la primera fornada d’acadèmics, van estar deu anys embardissats en la primera versió del Diccionari normatiu valencià (DNV), aprovat en 2014, editat en paper en 2016 i que continua creixent en el web, on acumula més de 83 milions de consultes.

Ahuir, Colomina i Palomero romanen a la casa, però les boles de la sort van voler que Alemany deixara la institució en la primera tanda de renovació, després de 15 anys. El matí té, així, un poc de retrobament, amb la dosi inevitable de nostàlgia. El catedràtic de la Universitat d’Alacant és una de les persones que més sap de l’abans i el durant de la constitució de l’AVL. Per si la memòria falla, té preparada una nota amb algunes de les dates clau, algunes poc conegudes, encara que, més de vint anys després, quasi tot es pot contar.

Reunió amb l’arquebisbe García-Gasco (els textos religiosos són un dels deures pendents de l’Acadèmia)

Ramon Ferrer obri el seu despatx de la presidència (el que ocupa des de 2011) i, abans d’asseure’s, agafa una fotografia de la taula. És del dia de la seua elecció com a president. Recorda que l’esperava un periodista per a la primera entrevista. El té ara davant. “Els dos hem canviat”, diu. Quin remei! El temps…

Hui, l’Acadèmia és una institució acceptada i respectada, excepte per un “reducte” mínim (el terme es repeteix en diverses ocasions) del secessionisme, però els inicis no van ser fàcils. Les tomacades quan el Consell Valencià de Cultura (CVC) va aprovar el dictamen del qual emanaria més tard l’AVL, les “escopinyades” que recorda Ferrer de la primera jornada o els insults de les primeres assistències a la processó cívica del Nou d’Octubre que rememora Ascensió Figueres, primera presidenta de l’entitat, donen mostra d’aquell entorn esquerp dels inicis. Les reticències no eren només d’una part. Figueres tampoc oblida les xiulades en els Premis Bromera en aquells anys. “Però mai vam tindre por de donar la cara”, comenta.

"Més que els irreductibles, em preocupa que el valencià siga una assignatura als col·legis i poc més”

Ramon Ferrer - President de l’Acadèmia

decoration

Figueres va ser quasi presidenta per sorpresa. Tot semblava encaminat perquè el conseller Manuel Tarancón ocupara el càrrec, però en una d’aquelles piruetes en l’últim minut, Eduardo Zaplana, aleshores president de la Generalitat, es va decantar per una filòloga pròxima a Fabra (Carlos) que havia sigut diputada provincial a Castelló i era sotssecretària de la Conselleria d’Educació. El pretext van ser unes dures declaracions de Tarancón, els dies previs, contra la universitat. Ella estava en una reunió en la Direcció General d’Ocupació, va sonar el telèfon, era el vicepresident del Consell, José Luis Olivas. Que anara urgentment al Palau de la Generalitat. D’allí eixiria com a presidenta de l’AVL.

Allò va ser el 14 de juny de 2001, el segon d’uns dies més que intensos en els quals es va decidir la composició final de l’AVL i en el qual l’Hotel Meliá Plaza de València (aleshores Meliá Oltra) va ser l’escenari crucial. Allí van mantindre un llarg capvespre el dia d’abans Zaplana, Olivas i Tarancón, d’una banda, i Joan Ignasi Pla (secretari general del PSPV), Ximo Puig (aleshores síndic socialista a les Corts) i Alemany i Antoni Ferrando, com a representants de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), d’altra banda. Tot semblava clar: onze membres pel PP (sis purs i cinc de consens, acceptats per socialistes i universitaris) i deu pel PSPV, que en cedia nou a la universitat. L’esquema l’havien pactat temps abans (1998) a l’Hotel Las Dunas i l’IIFV ja tenia la seua llista, amb prioritat per als catedràtics i els que també eren membres de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), amb el problema que hi havia pocs lexicògrafs. Pla els va donar 24 hores per a modificar-la. El desé era Palomero, que feia anys que estava implicat en la gestació d’allò que finalment es diria AVL.

La primera de la AVL composició, amb Zaplana, en 2001

Va succeir que, en aquell termini de 24 hores, l’IIFV va fer marxa arrere en un moviment estrany. Pla no es va espantar i es va posar a elaborar una llista d’urgència. “Em va telefonar a l’hora de dinar”, explica Palomero, “perquè estava construint una llista alternativa, ja que els universitaris es negaven a entrar. Estava al despatx amb Honorat Ros i Josep Lluís Domènech i comptava amb ells, però necessitava universitaris. Li vaig dir que al meu costat hi havia Lluís Meseguer”. Mentre això passa, l’IIFV torna a canviar d’opinió. Quan Alemany hi intervé i telefona a Pla ja és tard, però el líder del PSPV obri la mà i permet la incorporació de quatre catedràtics, que en seran cinc finalment, després d’exigir Alemany la presència de Colomina per la seua trajectòria de lexicògraf i dialectòleg. A més, Meseguer hi havia entrat per la via oberta per Palomero.

"Va haver-hi insults en els primers Nou d’Octubre i xiulades en els Premis Bromera, però mai por de donar la cara”

Ascensió Figueres - Expresidenta de l’Acadèmia

decoration

Així, en unes hores, amb presses i canvis d’últim minut, se salda un procés de diàleg entre el PSPV i la universitat desenvolupat de diferents maneres entre 1997 i 2001. En aquell minut final de juny de 2001 participa una figura que apareixerà diverses vegades en tot aquest relat: l’aleshores president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol. “Em telefona aquella vesprada i em diu que de cap manera no participem en l’AVL”, conta Alemany.

A hores d’ara, és un discurs que ofereix pocs dubtes. Aleshores era necessari que tot fora secret perquè el projecte no descarrilara. Hui es pot afirmar: sense la participació del Govern de Jordi Pujol, potser el conflicte lingüístic valencià no hauria evolucionat com ho ha fet. José María Aznar necessitava Catalunya, així que va intercedir amb Pujol i Zaplana, va ordenar que s’arreglaren i va desaparéixer, explica Alemany, que recorre a les seues notes per a aportar una cita clau (i poc coneguda) en la prehistòria de l’AVL. És el pacte de Reus.

“El 8 d’abril de 1996, al mas Calvó de Reus —assenyala el catedràtic— es reuneixen Pujol i Zaplana, que evita el cotxe oficial, el porta el seu cunyat Justo Valverde, i al Maestrat, com estava planejat, es troba amb Fernando Villalonga (conseller d’Educació i Cultura), que li entrega per la finestreta un foli de dues cares amb el pacte. En síntesi, implica acceptar la unitat de la llengua, les Normes del 32 i que siga secret, que aquest punt no aparega en el pacte del Majestic. Pujol ho assumeix”. Encara no es parla d’AVL, però aquesta és la gènesi.

Els membres de la Comissió del Diccionari, Artur Ahuir, Rafael Alemany, Jordi Colomina i Josep Palomero, reunits la setmana passada a la seu Germán Caballero

L’acord de l’Hotel Majestic és aquell pel qual, el juliol de 1996, CiU (Pujol) es comprometia a donar suport a la investidura i al Govern d’Aznar. “Tenia nou punts, el seté és el de la llengua, però no havia de publicitar-se”, sentencia Alemany, molt pròxim a tota l’operació pel seu paper de subdirector de l’IIFV i conegut de Zaplana per Benidorm. “No li vaig fer classes”, torna a desmentir amb una riallada. Però sí que va donar particulars de llatí a la dona de l’expresident, Rosa Barceló.

El que pot sorprendre és que la intercessió de Catalunya no és per a intentar la submissió a l’Institut d’Estudis Catalans, sinó al contrari. Així es desprén dels diversos moments en els quals emergeix la figura del demòcrata-cristià Rigol. Palomero el va visitar en 2003 al seu despatx del Parlament i recorda el seu consell: “No facen res amb l’IEC en deu anys”. Alemany ho corrobora: “Rigol sempre deia que la seua tasca i la de Pujol era neutralitzar l’IEC”. És a dir, la solució havia de ser purament valenciana. Qualsevol altra cosa estaria destinada al fracàs. La relació entaulada al final amb l’IEC ha sigut “sense subordinació”, destaca Figueres, cosa que no sempre es va entendre. Pesava allò d’una llengua, una institució normativa.

"En el fons, el conflicte que motiva l’AVL és que les coses no s’havien fet lingüísticament bé”

Jordi Colomina - Acadèmic i lexicògraf

decoration

Aquella solució comença amb una resolució de les Corts el setembre de 1997, que encarrega al CVC un dictamen sobre la llengua. Aquest s’aprova el juliol de l’any següent i conclou amb la proposta de creació d’“un ens de referència normativa” del valencià. Així, el setembre d’aquell any, s’aprova la Llei de creació de l’AVL. A partir d’aquell moment, hi ha nombroses reunions privades de les quals van eixint noms, aportacions i, fins i tot, alguna llista completa. Palomero recorda com d’una reunió a casa de Manuel Sanchis-Guarner Cavanilles, el desembre de 1998, va eixir una composició amb directiva inclosa (Tarancón la presidiria). Només faltava l’aprovació de l’aleshores líder del PSPV, Joan Romero. “Vam anar a esperar-lo a la seua casa. Va dir que sí a tots menys a un nom i per aquest veto no va eixir”, recorda l’escriptor.

Finalment, la primera junta de govern eixiria d’un altre pacte, el d’Aín, assenyala Figueres, que rememora com va anar a buscar Palomero a la seua casa i allí van decidir una primera i equilibrada directiva. En aquells primers passos coincideixen tots en el paper de Figueres, ferm davant de pressions i bona coneixedora de l’aparell administratiu; i del primer secretari, Alfred Ayza, un dels acadèmics de consens, pel seu tarannà conciliador quan es coneixien poc els d’un bàndol i els de l’altre. A ell, que venia de ser cap de l’Àrea de Política Lingüística, correspon el traspàs a l’AVL de la unitat tècnica, fonamental després per a l’elaboració de les obres lexicogràfiques, destaca Figueres.

Primera visita formal de la AVL a l’IEC

Fins i tot es pot parlar d’un altre pacte, important en la història de la institució. Va ser a Benidorm, en una suite de l’Hotel Madeira Center, després de la crisi el dia de la loteria de Nadal de 2004, quan el conseller d’Educació en aquell moment, Alejandro Font de Mora, intervé en un ple per a impedir l’aprovació del dictamen sobre l’entitat de la llengua. El moll de la qüestió, bàsicament, era si allò que tenim en la boca era el mateix, o no, que el que manegen a Catalunya, Balears i altres llocs menors.

El desacord, potser el més greu en aquests anys, es comença a solucionar el 3 de gener de 2005, a casa de Rigol, en una reunió amb Ernest Maragall i Esteban González Pons. D’ací ix una cita a l’Hotel Neptuno de València entre Rigol (de nou), el conseller valencià i Alemany. El català planteja, “amb diplomàcia vaticana”, llevar la fórmula de “valencià/català” del dictamen, perquè “no es vegen els poders polítics desplaçats”, comenta l’exacadèmic. Després de veure’s Pons i Alemany aquella mateixa vesprada amb Francisco Camps, ja president de la Generalitat, al Palau, queden en una altra reunió, que és ja la de Benidorm, amb el conseller, Figueres i Palomero. D’aquesta trobada ix el dictamen aprovat el 9 de febrer de 2005, que consagra que la llengua dels valencians “és també la que comparteixen” Catalunya, Balears, Andorra i altres territoris.

Al marge de dictàmens amb discòrdia, la tasca més laboriosa i no tan subratllada ha sigut la lexicogràfica, encaminada també a construir ponts i tranquil·litzar el conflicte. La primera pedra va ser el Diccionari ortogràfic, idea d’Antoni Ferrando, després la Gramàtica, i, per fi, la gran obra de tota institució normativa: el Diccionari normatiu (DNV).

"L’objectiu era fer una normativa còmoda per a les diferents sensibilitats, però es va fer amb rigor científic”

Rafael Alemany - Exacadèmic i catedràtic

decoration

Parla Jordi Colomina. “La meua conclusió és haver fet unes obres que contribueixen al benestar lingüístic dels valencians, que puguen sentir-se còmodes tant els que tenien una ideologia unitarista com secessionista”. Es tractava, afig, de “fer unes obres expresses per a la llengua valenciana”, perquè “la lexicografia valenciana s’havia caracteritzat, en el segle XX, per adaptar obres de Catalunya”.

Al final, el model de l’AVL “ha triomfat, però més en el món universitari. El secessionista sembla com si no ens acceptara, tot i que l’obra feta era per a guanyar-los a ells, als altres ja els teníem”, reflexiona. Hi hauria alguns matisos, però, a aquesta última afirmació. “És veritat que el món secessionista està molt mort, però continua ací. És com una espina”. Com apunta el president Ramon Ferrer, Lo Rat Penat té recorregut judicialment un acord amb l’IEC i la Universitat de Balears.

Però la realitat, hui dia, és que és difícil que un fenomen com el de la novel·la Noruega, de Rafa Lahuerta, haguera sigut possible sense l’Acadèmia. “Un dels millors èxits és que es puguen escriure obres en aquest model de llengua”, sentencia Colomina. Una altra manera de veure-ho és que una obra de més de 300 pàgines sense quasi demostratius exhibeix també com es porten els valencians amb la seua llengua.

Alemany introdueix una altra anotació. L’objectiu era “fer una normativa còmoda per a les diferents sensibilitats, és cert, però en tot moment es va fer amb rigor científic”. Pot haver-hi coses revisables, però no “pecats mortals”.

A Artur Ahuir li van vindre bé els anys de treball en solitari en un vocabulari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) per a la posterior obstinació en el DNV. D’aquest destaca la seua faceta d’“obra col·lectiva, no és ni de l’AVL. Vam recollir tot el que s’havia fet. Rebíem tota la informació lexicogràfica acumulada”. El Diccionari compta ara amb 93.790 entrades. Des de 2014, se n’han actualitzat més de 1.600.

Al final, una d’aquestes (o dues) va tornar a convertir-se en un problema. Com era d’esperar, la de valencià (i català). Colomina i Alemany, en els viatges amb tren entre València i Alacant, van trobar una denominació creuada que fins i tot la RAE va elogiar, però que als governants del moment no va agradar tant. Com és habitual.

Colomina, Palomero, Ahuir i Alemany caminen pel claustre de Sant Miquel dels Reis la setmana passada, durant el retrobament Germán Caballero

“Ho vam fer bé”, conclou Colomina sobre el DNV. “En el fons, el conflicte que motiva l’AVL és que les coses no s’havien fet lingüísticament bé”.

I aporta una reflexió que lliga el treball normatiu amb el gran deure d’aquests vint anys: l’ús social del valencià. “En la mesura que l’AVL crea un model sense conflicte, es podria esperar que ajudara, però potser arriba en un moment ja d’escassa vitalitat valencianista i no ha pogut, potser, aportar aquest plus”, assenyala. Ahuir afig que el conflicte va arribar, amb tota la seua virulència, “en el moment just” i crucial per a l’expansió de l’idioma.

Aquesta és la inquietud que subratlla el president des de fa una dècada. “Més que els irreductibles, em preocupa que el valencià siga una assignatura en els col·legis i poc més. Que els xiquets sàpien parlar-lo, però que en eixir al carrer parlen castellà”, diu Ferrer.

Al final, és un treball de pluja fina. El temps dirà. Com ha dit sobre la independència de l’entitat. La prova és que tampoc guarda una relació excepcional amb els governants que regeixen ara sobre la llengua. “Aspiràvem a un model que servira a tots els governs, d’un partit i d’un altre, i en l’última etapa, la dels meus en teoria, em trobe que no fan molta cosa i tiren més cap al model de la universitat”, lamenta Colomina.

La història és un espai ple de girs i racons. La de l’Acadèmia conta molt de la història contemporània de qui som. Com la del món, la història hui de l’AVL té un subratllat femení i digital, amb set acadèmiques noves acabades d’incorporar i projectes en la xarxa (el Corpus informatitzat i el Portal terminològic) que no paren de créixer.

Compartir el artículo

stats