20-IX-73
Amic Ponç:
Perdona que no hagi contestat abans la teva carta del 30-VII. Quan un es passa la vida —per «guanyar-se-la»!— escrivint, la correspondència amb els amics queda ignominiosament postergada... L’Ismael va deixar a Sueca el «Chivas», que va ser consumit com si fos aigua mineral. El «nostre llibre», sense l’ajut del «Chivas», ha progressat una mica. En tinc escrit, ara, aproximadament la meitat. No me’n facis retret! Aquelles punyetetes d’espai que has previst per a cada plana, m’obliguen a suar el tema en funció del conjunt.
Perquè vagis fent-te una idea del problema et diré que penso proposar-te un canvi de títol. Tu havies pensat allò d’Ombres xineses, i em fa la impressió que hi posaves un èmfasis particular. Jo, ja ho deus saber, estic en contra de les «ombres», siguin xineses o occidentals. No nego l’«ombra»: em limito a preguntar com i per què i quan. En comptes d’Ombres xineses, ¿No podríem titular-ho més modestament, o més agressivament, Exploració de l’ombra, o Exploracions de l’ombra? Es tracta de formular «aclariments» —és el meu ofici— i no de fomentar «ofuscacions»... Un d’aquests dies t’enviaré una còpia dels papers que porto escrits.
Hi ha un altre problema, de duros. Tal com vam fixar els models de papers i d’impremta, resulta que la nostra —de Sueca— maquinària editorial no pot fer filigranes, i s’ha de resignar a una petita operació confusa. Imprimirem 500 exemplars en català, el preu de venda dels quals, segons els càlculs de Palàcios, no baixarà de les 300 pessetes la peça. No serà un llibret barat, doncs. Una edició posterior, en castellà, pot tenir amortitzada la part gràfica. Totes aquestes impertinències em fan fàstic, perquè mai no he pensat en l’aspecte «comercial» de la maniobra. Tu circules en un món on els cèntims tenen una fluidesa, i una fosforescència, que se m’escapen. Ja en parlarem, de tot això.
Em dius que vindràs a Sueca a finals d’octubre. ¿No podries ajornar el viatge? O tant se val. Vull dir-te: la segona quinzena d’octubre penso passar-la a Itàlia amb uns amics. Em sembla que l’1 de novembre ja hauré de ser a casa. Dic que «m’ho sembla», perquè, en general, els meus calendaris no sóc jo qui els decideix. Si véns a finals, molt a finals d’octubre, coincidiràs amb unes festetes intel·lectuals que personalment em resulten inevitables (i que potser et faria gràcia de presenciar). Més endavant, pel novembre, la companyia i el llibre quedaran més «fàcils».
Fes el que vulguis. I vine quan vulguis, que ja saps que, entre «solitaris», sempre hi ha unes eventualitats amables de «conversació».
Teu.
S., 21-I-74
Benvolgut Joan Ponç:
He quedat molt sorprès per les decisions de la censura. No n’hi havia per tant. L’editor podia ben bé haver-se estalviat el tràmit, legalment «voluntari», de la «censura —o consulta— prèvia». El llibre projectat és d’una innocència monumental. No l’haurien retirat de la circulació, un cop imprès. Pots estar-ne segur. Salta a la vista que el censor de torn és un vicari preconciliar, o un sagristà. I una editorial de l’envergadura de la Políglota no hauria de quedar a la mercè d’aquests funcionaris subalterns. ¿Per què no han «parlamentat» amb el senyor La Cierva, per exemple? I no ho dic pels meus textos, sinó sobretot pels teus dibuixos, que són el que els ha escandalitzat, realment. Tal com va el món, encloent-hi el «sistema», les coses del «cul» ja no són «alarmants»...
T’envio amb la Roser uns papers per substituir els censurats. Són innocentíssims. A tu et pertoca de confeccionar uns «ninots» paral·lelament acceptables: sense «culs».
Trobo que la supressió de les «boques» cosides o amb cremallera no mereix ser presa en consideració. Jo no les suprimiria. I no passarà res si no les suprimiu. Digues-li-ho a l’editor. Ni les imatges en si, ni els comentaris que hi he posat (no censurats, per cert), no conculquen cap llei, cap reglament ni cap «principio fundamental». El plantejament del problema és tan genèric, que no val la pena de prendre’l en consideració, insisteixo. No passarà res. (La «consulta prèvia» es limita a dir: «se aconseja...») (I, accidentalment, afegeixen: «Dios guarde a Vd. muchos años». Ai, si Déu escoltés aquesta jaculatòria de l’Administració espanyola! No sé on anirien a parar!)
Sueca, 21 oct. 74
Benvolgut Joan Ponç:
T’estic molt agraït per les teves mediacions amb el senyor Muga. Però em sembla que n’has fet un gra massa. Jo no sóc un «crític d’art» professional —o sigui: frívol—, i, naturalment, em nego a escriure sobre qualsevol cosa —sobre qualsevol pintura— que no em sigui mínimament coneguda. La proposta d’escriure un paper sobre Marcel Duchamp em sobrepassa. De més a més, en la hipòtesi d’acceptar l’encàrrec, hi ha l’exigència del senyor Muga, de cara a investigacions concretes i recol·leccions de material fotogràfic. Jo, estimat amic, ja sóc molt vell, tot això de la pintura no acaba de semblar-me una una activitat «clara» (com tampoc la literatura, per exemple), i l’última cosa d’aquest món que em decidiria a emprendre és el comentari de Duchamp, perquè ho ignoro tot, o gairebé tot. Espero que ho entenguis.
Realment, de cara a la «Polígrafa», a mi m’interessa sobretot que m’enviïn els llibres que fabriquen, gratis et amore. No tinc aspiracions a ser un «autor de la casa»...
Hauries de tenir-me al corrent de la teva situació. Un dia o altre m’animaré a visitar-te. Ara, de moment, tinc moltes complicacions locals. Per una broma de premis literaris, a finals de setmana, hauré de tenir a la vista el senyor Moravia, Robert Laffont, uns quants catedràtics de Barcelona i algun poeta gallec il·lustre. A final d’any penso anar a Grècia. És ignominiós que els intel·lectuals del ram de la lletra estiguem familiaritzats amb la lletra de l’Odissea o amb la música de la Traviatta (o amb qualsevol collonada de Bela Bartok), sense haver vist mai una columna del Partenon... Després del 15 de gener podríem pactar un dinar o un sopar. I no necessàriament per parlar de problemes editorials...
T’abraça
