En moltes parts del territori valencià podem vore com augmenta moltíssim la terra que es deixa de cultivar. Patim un desaprofitament de recursos valuosos i un fracàs econòmic i social; ho mostra bé quan no veiem aquest abandonament en zones agrícoles molt similars com a Múrcia, Andalusia… És mala assignació quan trobem ací mateix extensions de terra de cultiu abandonades al costat d’altres zones ben cultivades que manifesten rendibilitat. Certament, hi ha locs on l’abandonament té causes difícilment superables: baixa productivitat, relleu del terreny, aigua cara... però en molts altres és una mala assignació de recursos.

Està ben fonamentat que els incentius econòmics i els coneixements són els factors que expliquen les decisions de produir o de no produir en l’activitat econòmica.

Un tret molt distintiu nostre és la reducció de l’ocupació en l’agricultura i l’augment en altres activitats, cosa que ha fet predominant la pluriactivitat o l’agricultura a temps parcial. Al llarg del temps, molts ingressos modestos i moltíssims altres que no són alts han sigut complementats per la pluriactivitat. Una baixa rendibilitat o pèrdues desincentiven l’interés per cultivar, sobretot quan els ingressos agrícoles han esdevingut una part reduïda del conjunt dels ingressos familiars. També, els coneixements tècnics, econòmics i comercials i adaptar-se’n als canvis respectius són clau per a la rendibilitat. Per això, quan no es tenen, el resultat són pràctiques no competitives.

En els professionals i en la pluriactivitat veiem bones pràctiques agrícoles on hi ha interès i formació, tot això, a pesar dels problemes comercials i fitosanitaris que són comuns a tots, permet la continuïtat de l’explotació.

Ara i més en el futur, el coneixement agrícola expert és essencial tant per als professionals com la pluriactivitat. Ambdós han de fer camí junts i la nova PAC no hauria de penalitzar la pluriactivitat. En el futur moltes explotacions no podran adoptar les tecnologies disponibles i rendibles (mecanització, transport, digitalització...) perquè l’escala de la seua producció és molt baixa. La conclusió és que són necessàries superfícies més grans, però sense exageracions impracticables; per exemple, veiem en el nostre territori explotacions cultivades de poques hectàrees que són eficients i també de més reduïdes que aconsegueixen una alta productivitat resultat de bones pràctiques de cultiu. En qualsevol cas, hi ha marge per experimentar i a aprendre del que s’ha fet en altres llocs. Tant les cooperatives com les administracions públiques no han sigut capaç ni de generar incentius intel·ligents per a acostar-se els objectius esmentats, ni de llançar iniciatives a xicoteta escala per a experimentar.

És important dir que la pluriactivitat és un cas de diversificació econòmica: poseir ingressos o inversions de naturalesa distinta dona una certa protecció contra adversitats recurrents com crisis i disrupcions econòmiques. L’agricultura ha fet que gent que perd els seus negocis i treball tant en la crisi de 2008 com en altres anteriors tinguera més o menys protecció. Ara amb la crisi del covid-19 veiem la destrucció de moltes activitats econòmiques i l’ascens de la demanda frutícola la campanya passada i la que comença. Açò hauria de ser un incentiu per a la millora agrícola.

Com a resultat de la pandemia, l’orientació de sostenibilitat, transformació digital, equilibri territorial que la UE estableix en les reformes és una oportunitat per a la necessària reorganització productiva de l’agricultura nostra.