València-Betis. Una final inèdita. Quins consells donarien els mestres a l’equip actual?
Pep Claramunt: Són dos equips amb formes diferents de veure el futbol. Un equip que vol tindre la pilota i un altre que no vol, que és el València. El Betis juga a controlar, a acabar les jugades amb més brillantor i més futbol. Fekir i Canales desequilibren molt. A un partit, al València li pot vindre bé aquesta concepció del joc, perquè és més agressiu, més pràctic, intimida més el contrari i l’acovardeix psicològicament. Amb la intensitat dels últims partits, deixant la porteria a zero, sense deixar que el Betis combine en el teu camp, amb l’experiència de Paulista, la intel·ligència de Guillamón per a triar… Soler és essencial per a donar vida a la transició en atac cap a Guedes. És possible que el València incomode la idea del rival, genere contres cap a Guedes i guanye la final. Encara que amb Diakhaby estàs en un ai. (riu)
J.V. Forment: Ara és un equip més regular, hi ha hagut partits que volia apagar la tele, no es podia anar a cap lloc sent dels més golejats. A partit únic, això ho canvia tot, hi compta molt com s’assumeix la responsabilitat, la pressió. Però també, per a xavals com Hugo Duro, aquesta primera vegada també és expectativa. El Betis toca molt bé la pilota, però si el València contraresta amb caràcter, amb l’espill del partit del Bilbao, pot guanyar. Com quan jugàvem nosaltres, sempre era un 0-1, 2-1. I a dalt hi ha Guedes, que és el millor de tots aquests xiquets.
Què li ve al cap, Pep, de la final de 1967? (Victòria 2-1 davant de l’Athletic)
Claramunt: Arribàvem molt forts a aquella final. Ens costava guanyar fora de casa, però a Mestalla golejàvem a tots. Havíem eliminat el Mallorca, el Betis, el Madrid, l’Elx, estàvem carregats de moral. Només contra el Betis empatàrem 0-0 a casa i Rogelio, que era molt amic, em va dir: “A Sevilla us guanyarem”. “A Sevilla us guanyaré jo sol”, li vaig contestar. 0-4, amb un gol meu i dos de Vicent. Així s’explica aquella superioritat que vam tindre des del primer moment en la final. Ens vam posar 2-0. L’Athletic només va reaccionar al final, quan faltaven vint minuts. Van retallar distàncies, però érem molt bons i vam mantindre la pilota. No vam tindre rival.
I com era entrar amb 20 anys en aquell equip que havia guanyat finals europees uns anys abans?
Claramunt: Era el més jove de l’equip. Havia entrat en el primer equip aquella temporada, amb Mundo. Aquell equip tenia molta classe i geni. Hi havia Paquito, amb una classe extraordinària, Roberto Gil, Manolo Mestre, Guillot… Poli treballava moltíssim. Waldo va ser pitxitxi aquell any, Ansola va marcar 17 gols, jo uns 10 o 12. Sol i Aníbal en defensa. Era un bloc de gent veterana que havia aconseguit fites importants.
La següent va ser en 1970. La primera final de les tres consecutives perdudes. 3-1 al Camp Nou davant del Madrid.
Claramunt: Vam perdre merescudament. Va ser la pitjor final de totes, vam jugar horrorosament. Amb tot a favor, perquè es van lesionar en la primera part Grosso i Amancio i van entrar Planelles i Fleitas, que són els que ens van afonar. Marca l’1-0 Pirri de penal, me’n fan un altre a mi i el marca Jara. El públic de Barcelona estava a favor nostre. Tot a favor. Amb el 2-1 de Planelles, ja no vam trobar on estava el camp. Fleitas va fer el tercer. Ens van guanyar molt fàcilment.
Anem a la final de 1971, campions de la Lliga, però derrota 4-3 contra el Barça amb molta polèmica arbitral.
Claramunt: Recorde una final molt bonica. Comencem guanyant 2-0, es lesiona Marcial i entra Fusté, que és decisiu en els gols a pilota parada del Barcelona, de faltes inexistents a càrrec de Saiz Elizondo. L’àrbitre ens va tallar jugades molt favorables. Érem superiors a ells. El Barça volia, però no podia. Si no ens arriba a agafar com a campions de Lliga, la guanyem bé.
Forment: Havíem guanyat la Lliga i no ens van deixar guanyar la Copa. Semblava que no volien que guanyàrem nosaltres.
Claramunt: Era una final de cara. Vaig marcar el primer gol, en un penal que em fa Eladio, lateral esquerre. Paquito marca el segon. Ens empaten amb aquelles faltes i a la pròrroga.
Forment: Abans expulsen Juanito Sol, per protestar un dels gols del Barça. Li havien fet falta a Juan i la va xiular a l’inrevés i ens van marcar. S’avancen ells en la pròrroga, empata Valdez, marca Alfonseda el 4-3 i ja en l’últim minut de la pròrroga, amb un menys, encara vaig tindre el 4-4. Un córner de Valdez que remate de cap i me la trau Reina, amb una mà increïble.
Es torna a la final l’any següent i es perd al Bernabéu davant de l’Atlètic (2-1).
Claramunt: Vicent estava convalescent de la seua lesió de Granada i a mi m’agafa lesionat. Jo no anava a jugar-hi, però Di Stéfano em va fer viatjar. “Encara que jugues cinc minuts, guanyem o perdem, jugaràs”. Vaig eixir al final, perdent 2-1, i encara vaig tindre una oportunitat de marcar. Però vaig jugar paralitzat per un dolor de ciàtica. No podia moure’m. Era com si tinguera un gos mossegant-me la cama. Va ser un partit equilibrat que podia caure de qualsevol costat. Les finals són partits molt diferents de la resta.
En les fotos i els resums d’aquelles finals i d’aquell futbol apareix el fum de les traques pertot arreu. La química amb la graderia era única en aquell Mestalla, a vegades amb vint mil espectadors per damunt de l’aforament.
Claramunt: L’equip no només era el que jugava, era tota la gent. A Mestalla es creava un ambient de ganes de véncer que empetitia els rivals. Era una comunió desbocada amb una atmosfera de final en cada partit, el públic saltava al camp a vegades amb els gols. Tingues en compte que no es guanyava una lliga des de 1947. Aquelles ganes, aquella fam… Hi havia gent que es quedava asseguda en les escales. Que parle Vicent del dia del Celta.
Forment: No sé, en serien 60.000, 40.000 segurs. A cada jugador ens donaven quinze invitacions per a amics, però eren entrades no numerades i els tocava veure el partit on podien (riures). Arribaven prompte, s’asseien en un seient buit i després venia el soci i els tirava. Els “companys” acabaven en les escales, es buscaven la vida. No hi cabia una ànima. Però el meu pare anava a la llotja. El que va patir aquell dia del Celta (pausa emocionada)... Ens havien anul·lat dos gols. I arribem al córner de l’últim minut. Van pujar Barrachina, Aníbal i Sol i jo vaig intuir que Sergio, ja molt pesat, només tindria forces per a enviar la pilota al primer pal. I gol. Ai mare…
El gol més celebrat de la història de Mestalla.
Forment: I mira, des de fa quatre anys, m’homenatgen amb aquest gol, amb una traca. És molt bonic, mig segle després, però és un gol, com el d’Antón a Sabadell una setmana després.
Claramunt: Aquell partit era clau per a guanyar la Lliga i ens va costar moltíssim. En condicions normals, hauríem golejat. Ara es parla de forrellats, però sempre s’intenta alguna contra. En la nostra època els rivals no eixien del seu camp, renunciaven deliberadament a atacar. I les defenses pegaven molt. No eixia ningú. Tots arrere. Per a entrar allà dins i en camps que no eren catifes, la gespa era dura, la pilota saltava molt, vaig jugar molts partits amb el dit trencat…
I parlem d’aquelles pilotes, que agafaven pes amb la pluja, amb les costures visibles que obrien bretxes al front.
Forment: A vegades agafaven tant de pes per l’aigua i el fang que en els serveis de cantonada era fins i tot difícil fer-les arribar a l’àrea. Et tocava alçar-la amb el peu i patada on fora.
Claramunt: I hi havia camps i camps. Li ho vaig dir un dia a Baraja. Jo no envege els vostres sous, jo envege els vostres camps. Abans podíem jugar bé en tres camps. A Barcelona, a vegades ni a Madrid, es feia fang també a Madrid.
I el nord, entre el viatge amb cotxe llit i el fang.
Claramunt: A Sant Sebastià et posaven mig metre de fang. La pilota mai saltava, ara corren d’allò més bé.
Forment: A Bilbao era diferent, jo el recorde quasi sempre bé. Algun rogle amb fang. I després en molts estadis la distància amb la graderia no existia. En l’antic Altabix, a Elx, tenies la tanca pegada al camp. Més d’una vegada vaig veure una gaiatada al linier. El vell camp del Sabadell era una capseta de mistos.
Pep, un jugador de la seua tècnica, avançat al seu temps, com se les apanyava en aquells escenaris?
Claramunt: Jo hauria gaudit amb aquestes catifes de hui. En alguns viatges me n’anava a parlar amb l’encarregat del camp i li deia que no hi havia dret. Si saltava, a la pilota o li costava mitja hora tornar o es quedava atrapada en el fang. Només gaudia a Mestalla en els partits nocturns. Hi havia un poc de rosada i la pilota es banyava lleugerament i corria millor. Només així enviava la pilota on jo volia.
I Forment era més com Hugo Duro o com Guedes?
Forment: Jo era diferent. El que ara dirien un fals nou, un mitjapunta amb gol. Tenia bones camallades.
Claramunt (interromp): No, Vicent tenia molta més classe que ells dos.
Forment: La paella t’espera a casa, Pep.
Claramunt: Vicent, jo dic la veritat! I vam jugar junts des de juvenils, on era el millor de tots, encara que digues que no. Vicent era el que portava el joc de l’equip, jugava d’interior, era un creador, amb un driblatge molt bonic, amb una facilitat esbalaïdora per a arribar a dalt, un jugador alt, amb una camallada extraordinària, capaç d’arrossegar tot l’equip i de xutar amb les dues cames. Després, en el primer equip, ja va ser més davanter. I si no arriba a ser per la lesió de Granada, hauria sigut una figura, un fora de sèrie. Es mereix tots els homenatges.
