Aniversari de l'Unesco i un viatge a través del temps

Tot un seguit de celebracions per al primer dia de desembre, segons el programa de festejos promogut per la Regidoria de Cultura Festiva i amb la col·laboració de la Delegació de Promoció del Patrimoni de Junta Central Fallera, des de xarrades, fins a un concert de banda amb peces musicals d'aquells temps, passant per passacarrers i traca correguda, però on destaca, sobretot, la plantà i cremà d'una falla, reproducció del cadafal que es va situar, l'any 1895, als carrers Gràcia i Llanterna.

Si fem un recorregut per la història de les Falles, l'any 1895 s'ha convertit en una data de referència ineludible, no només pel que va ocórrer durant el transcurs de la festa, amb un gran repercussió en els mitjans de l'època, a més a més perquè suposarà un punt d'inflexió en la forma de concebre i construir les falles.

Cap a finals del segle XIX, la festa de les Falles ja havia passat de ser un festeig marginal dins del ritual festiu de Sant Josep, on es plantaven i es pegaven foc el dia de la vespra, 18 de març, a convertir-se en una celebració festiva amb identitat pròpia i amb una major projecció fora de València. Des de feia tres anys, totes les falles romanien durant dos dies als carrers i places de la ciutat, per a ser cremades la nit del 19 de març.

Les Falles d'aquells anys queden molt bé caracteritzades en la novel·la Arroz y Tartana de Vicent Blasco Ibáñez, obra publicada l'any 1894, on podem recrear-nos en tot l'ambient festiu que es vivia i amb la confluència de les diverses classes socials.

A partir de l'any 1895, s'implanta l'atorgament de premis a les millors falles plantades, a través de l'entitat Lo Rat Penat, fins el 1901, on l'Ajuntament de la ciutat assumeix, de la mateixa manera, aquesta funció. Una iniciativa que en aparença semblava posar en valor la falla més ben feta, però que en realitat comportava esmorteir la crítica i la sàtira que des dels cadafals es podia mostrar.

El que no s'havia pogut aconseguir, al llarg del temps, per la censura o els impostos, es va fer efectiu a través del premis, es a dir, la domesticació de la crítica fallera i la reconducció cap a les falles artístiques, una de les majors conseqüències en l'evolució configurativa de la falla i, per extensió, en l'organització de la festa.

En 1895 es van alçar catorze falles, la majoria abordaven temàtiques de contingut polític, tot i que la falla dels carrers de Gràcia i Llanterna criticava els abusos de la banca. La falla premiada va ser la de la plaça de la Pilota, de contingut apologètic. Altres dos falles, la del carrer de la Pau i la del carrer Carabasses, van ser censurades. No obstant això, la falla situada a la plaça de Pellicers va convertir-se en la més afamada de totes, amb una gran impacte en la premsa, no només a València, el seu ressò va arribar als diaris de moltes ciutats.

Tot va ser per uns fets succeïts una mica abans de botar-li foc a la falla i que va derivar en un gran aldarull. Un subjecte, al front d'un grup de gent i després d'una al·locució, va escapçar les figures que representaven al president del govern Sagasta, al general Martínez Campos i, també, a l'ambaixador marroquí. I al sons de la Marsellesa i l'Himne de Riego, interpretats per la banda de Castellar, com si fora una manifestació, van passejar els caps pels carrers cèntrics de la ciutat, fins arribar a la seu del diari blasquista El Pueblo, el qual es trobava tancat i van tornar al punt de partida. La policia no va tardar en actuar i fer algunes detencions entre els capitostos, incloent el director de la banda de música.

Sobre estos fets, hi trobem ressenyes, algunes de portada, en diaris com Heraldo de Madrid, La Correspondencia de España, La Iberia, La Época, La Vanguardia, La Información de Salamanca, El Correo de Gerona, Heraldo de Baleares, La Rioja i, fins i tot, El Bien Público, de Maó o Noticia Diaria d'Oriola.

De la falla de la plaça de Pellicers s'ha dit que criticava la política africanista, no obstant hauríem de precisar que la falla s'inspirava en l'incident que s'havia produït a finals de gener a Madrid, on l'ambaixador del Marroc, Sidi Brisha, va ser agredit per un militar d'alt rang, anomenat Miguel Fuentes. Per això, el títol de la falla sota el lema «l'ambaixada marroquí». En l'escenificació del cadafal apareixia una font, amb un braç estès, en direcció a la figura de l'ambaixador.

I no cal oblidar que l'any 1895 es va editar l'obra «Literatura Fallera» de l'eminent historiador Lluís Tramoyeres, primera recopilació documental sobre llibrets de falla i premsa fallera.