Els historiadors, a les seves investigacions, reflecteixen il·lusions personals per despertar emocions, commoure i reflexionar sobre la vida de la gent que ha viscut a un espai físic i ben delimitat al llarg del temps. I pensem que aquestes investigacions del passat tenen èxit quan repercuteixen sobre els horitzons socials i culturals actuals; quan tenim la certesa que estem construint noves realitats conceptuals amb l'objectiu de proporcionar-nos una valuosa riquesa espiritual.
A Alaquàs, fa quasi quaranta anys, a través de «Quaderns d'Investigació», s'inicià una llavor de recerca callada i rigorosa per donar a conèixer les relacions de la gent que vivia al poble, la seva forma de viure i sentir i, com recomanava Marc Bloc, els seus problemes...I a poc a poc, amb el pas del temps, aquestes investigacions han possibilitat el naixement de noves recreacions culturals que, n'estic convençut, ajuden a fer veure que els investigadors de la història local hi participen en una empresa comú que té com a objectiu entre altres coses sostenir l'esperança d'un futur cultural que es construeix cada dia.
Gràcies a la gran aventura col·lectiva de la investigació i de la creació posterior han estat molt variats els estudis que han servit per il·luminar la recuperació del Castell o la celebració d'unes Festes per la Història; però també per ajudar a desenvolupar als darrers anys manifestacions literàries, artístiques i socials que han donat llum a obres de teatre com Destí de malaurança; llibres de contes com «Rondalles i llegendes del Castell d'Alaquàs»; novel·les històriques com «Los baños del callejón», «El violin roto» o «La fulla de Malva»; recreacions poètiques com l'Acadèmia dels Nocturns; pel·lícules i documentals com Captives i Memòries del campament de presoneres d'Alaquàs; itineraris històrics i culturals, com Nit de llegendes o Nit d'ànimes, dirigits per Via Heràclia i dramatitzats per Origami o Carabau teatre, o simfonies musicals amb argument històric com «La Fulla del Malva», o cançons populars com «El meu poble té un Castell». La presentació de la rosa batejada amb el nom de Castell d'Alaquàs o l'exhibició dels dos primers Gegants del poble, Carmesina i Sotil, fa unes setmanes, són també una manifestació imaginativa de la unió de la investigació agrària, la història local i la cultura popular.
Unes manifestacions culturals d'aquestes característiques no es decreten. Són necessàries institucions com l'Ajuntament d'Alaquàs i molts divulgadors que des de blogs, pàgines web, xarxes socials i l'edició de monografies han donat a conèixer les microhistòries i recreacions del nostre passat; on destaquen també la publicació des de fa anys de desenes d'articles al diari Levante-EMV ...o la celebració de seminaris com el que sobre Aproximacions de context al Castell-Palau d'Alaquàs, organitzat a finals de setembre per la Universitat de València, donen suport a una forma característica de fer història local.
Amb els actes del Centenari que acaben de finalitzar estan ampliant-se els nostres horitzons culturals i d'investigació amb creacions literàries, musicals, artístiques, ecològiques..., que ens fa estar d'acord en aquell consell que León Tolstoi li donava a un jove escriptor: «descriu bé, coneix el teu poble i seràs universal».
