Un carrer perdut en Torrent

El desenrotllisme franquista i la necessitat d’habitatges per a una població en creixement continu van fer que, durant la segona meitat del segle XX i la primera dècada del XXI, Torrent veguera transformada la seua imatge urbana. D’aquesta manera una de les seues principals vies, el carrer Pare Méndez, va passar de ser una zona d’arquitectura tradicional valenciana, horts i xalets de segona residència per a famílies benestants de València, a anodins blocs d’habitatges de diverses plantes. 

Com arrepleguen José Ramón Sanchis i José Royo (1982), es té constància de l’existència d’aquesta via al segle XVI, amb el nom de carrer «dit de Andria de Lura» encara que, en el segle XVIII va passar a rebre la denominació de carrer de Geroni Pila. Finalment, segons Tomás Roca (1989), el 1928 va rebre la seua actual retolació, en homenatge al pare José Méndez Perpiñà (1855-1928), natural de Sedaví, per la seua valuosa tasca a Torrent durant l’epidèmia de còlera del 1885. 

A mitjans del segle passat, el carrer Pare Méndez comprenia tres trams seguint el seu traçat actual. El primer, d’antigues cases d’arquitectura tradicional i altres del canvi de segle XIX al XX, que és recordat pel seu ambient familiar entre els veïns i per negocis i serveis com la carboneria de Pasqual Iborra, correus o l’escoleta de Maria. En aquest residien gent humil i també persones benestants de la població com José Fenoll «Manruca», dedicat al transport de materials de construcció amb cavalls, Andrés Cercós i Josefa Planells, que elaboraven xocolate, o el llaurador Ramón Ortí i Josefa Velert «La Pereta». 

Al seu segon tram, conegut com «La Foieta», es trobaven el forn, la tendeta de Carmen i l’hort de l’industrial Carlos Parra i Rogelia Sánchez, que incloïa una emblemàtica casa d’època eclecticista hui desapareguda. Dins del seu recinte es trobava el pou amb motor, que mantenia «Paltrot», i que va subministrar entre els anys quaranta i seixanta aigüa potables al nucli urbà de Torrent.En aquesta mateixa zona, al voltant del desaparegut «Asilo Santa Elena» (1933) de l’arquitecte Javier Goerlich (1886-1972), hi havia als dos costats diverses segones residències d’estiueig. 

Un tramvia que mai es va fer

Per últim, la seua tercera seccció rebia el nom del camí de la Parà, que arribava fins al Vedat, el qual devia aquesta denominació perquè, com a desaigüe natural del Vedat que era, els llauradors solien «parar» amb taulons l’aigua de pluja que discorria per aquest i la desviaven cap a l’Horta de la Figa, on hui es troba Parc Central. Al costat d’aquest camí, cap al 1914 coincidint amb la construcció de l’Hotel Vedat, es va plantejar la implantació per ell d’un tramvia fins al centre de la població, que no es va dur a terme finalment. 

Malauradament, a causa de l’especulació i el planejament urbanístic de les darreres dècades, de la interessant arquitectura que va albergar el carrer Pare Méndez, testimoni d’una època d’esplendor, actualment solament es conserven puntualment algunes construccions, especialment en la seua part més cèntrica. Aquestes recorden la imatge històrica i el passat d’un carrer que sembla que s’haja perdut.