Amb retard m´ he assabentat del traspàs de José Ramón Recalde. Llavors he revisat l´hemeroteca, observant com una part de la seua biografia ha quedat oblidada, precisament aquella que vaig compartir amb ell. Aquest basc, amb una arrelada consciència de basc, fou durant la dècada dels seixanta un destacat dirigent del Felipe (Frente de Liberación Popular). Al darrers anys d´eixa experiència, coincidirem en la direcció de l´esmentada organització d´esquerra revolucionària, ell hi era representant d´Euskadi i jo del modest grup del País Valencià. També entres noms hi eren Pasqual Maragall i Ignacio Quintana.
A la dissolució del Felipe li vaig perdre la pista, puix la majoria dels membres es van reorientar: una part restà a l´espera del que podia passar, i altra continua activa. El fet és que va ser professor i en dos ocasions conseller del Govern vasc pel PSOE. Doncs bé, conserve un dels seus llibres, publicat al 1968, i, que per tant respon als plantejaments que es situen en l´espai de revolucionari, lluny, doncs, dels plantejaments socialdemòcrates.
He seleccionat alguns fragments del llibre Integración y lucha de clases en el neo-capitalismo. Certament, significatiu títol. Ja, sense més dilació, passe a transcriure la traducció: «No hi ha posició més conservadora que aquella que planteja una organització quan un renuncia a complir esta funció d´avantguarda i la substitueix per altra, que des del punt positivista burgués li done més seguretat (...) L´exemple històric de l´abandonament de la funció d´avantguarda pels partits socialdemòcrates ens il·lustra com una organització esta instituïda per mantenir eixa tensió. Solament per fetitxisme verbal podem tendir a pensar que organitzacions tradicionalment revolucionàries ho han de seguir estant indefectiblement». I finalment, per arrodonir més la cosa: «La manca d´elaboració general, dins del camp socialista, d´una resposta adequada pel neocapitalisme desenvolupat, és la que ha provocat l´ extensa caiguda en l´oportunisme».
Recalde, com molta altra gent en ares del realisme o, millor dit, del possibilisme, considerà que el temps de les utopies havia passat i que aleshores calia oblidar-se d´una part de la seua biografia. Ara, quan observem tot allò que esta succeint, el record d´històries passades, com aquesta que estic comentant, no resulta gens ociós. Ens torna a situar damunt la taula un debat, o si preferiu uns debats ajornats. De segur que la revolució no és ja el terme o concepte adient, les qüestions aniríem més en la línea dels canvis estructurals, de combatre o col·laborar amb el sistema.
Recuperant, doncs, el punt inicial d´aquest paper, no dubte que Recalde intenta ser un conseller honest i eficaç, cercant la millora dels ciutadans. Que al final es convertí a la socialdemocràcia és altra cosa. Dubte, però, que estaria a la primera fila en l´acte de Susana Díaz.
