No deu tractar-se d'una casualitat que, mentre s'examinaven els meus alumnes de a la Facultat de Filologia, de l'assignatura dedicada a la nostra literatura de l'Edat Moderna, jo em començàs a llegir el llibre Eulàlia Duran i Grau. Converses íntimes, de Laia de Ahumada (Cervera: Museu de Cervera, 2017), que m'acabava d'arribar. I les paraules d'Eulàlia Duran em van anar «enganxant» fins al punt que, en arribar a casa, vaig continuar la lectura i m'acabí el volumet.
Eulàlia Duran ha estat, de fa molts anys, una dona intel·lectual que es ve veure involucrada en una sèrie de projectes culturals -com ara Enciclopèdia Catalana- i que, si l'he arribada a conéixer, més enllà de la seua bibliografia utilíssima per als qui treballem o llegim obres de l'Edat Moderna, va ser perquè Joan Fuster em va parlar d'ella. De fet, en la meua incipient carrera com a investigador, Fuster em va dir que, si volia saber alguna cosa sobre els segles XVI, XVII i XVIII, em calia parlar amb ella. I, de tant en tant, així ho he fet. Bé en persona, bé a través de les seues obres, algunes de les quals estan dedicades a la temàtica valenciana, per la qual crec que sent un afecte especial. Ara mateix -i més enllà de treballs concrets, com ara els dedicats als Borja- tinc presents les seues Cròniques de les Germanies (1984) -que s'ocupa íntegrament d'editar dos textos valencians- o la seua edició acuradíssima del volum traduït pel valencià Jordi de Centelles: Dels fets e dits del gran rey Alfonso (1990). Però, també, la seua edició dels Col·loquis de Crisòfor Despuig (1991), entre d'altres. Ara bé: aquell treball que és del tot imprescindible i pel qual no li estarem mai prou agraïts, és la coordinació del Repertori de manuscrits catalans que, en diferents volums, constitueix una obra magna, d'aquelles que ningú ja no fa.
Tot això, a nivell bibliogràfic, ja ho sabíem. I també, que ha estat una de les qui ens ha fet obrir els ulls per veure que durant el Renaixement del XVI la nostra cultura va ser tan fèrtil com qualsevol altra. Però el que ens descobreix aquest volum de Laia de Ahumada és l'Eulàlia Duran més íntima: la seua vida des que era una criatura de pocs anys, al seua família, el seu atzarós periple en la infantesa, el seu pare -un prohom-, les seues relacions amb intel·lectuals i polítics durant els anys, la seua sensibilitat, la seua religiositat, etc. Tot un plaer, redescobrir aquesta gran dona, des de les pàgines d'un bella conversa.
