Rafael Tormo i Conca es proclama com un esperit de contradicció. Va nàixer en Beneixida, el poble que es va portar la riuada del 82, quan ell ja estava compromés amb la resistència a tot. Ficat fins a les celles en el que rodeja la cultura del poble, els seus treballs es plantegen com a «intermediacions en espais paradoxals que posibilitin estats de crisi i que impossibiliten el no poder seguir vivint». En eixos paràmetres, que aparentment són contradictoris amb una societat on tot es regix per l´interés material va posar en marxa amb Àngel Velasco i Crespo, de Carlet, l´editorial «Aixó és com tot»; i es van llançar a un ambiciós projecte: recuperar la història de la pilota valenciana de cada un dels pobles valencians. Quasi res. I fer-ho suposa, per endavant, una segura «derrota» que generarà més esperit de resistència, més seguretat de continuar treballant en alternatives que «prioritzen l´adhesió voluntària i oberta a valors cooperatius i d´autogestió».
La primera derrota va ser, segurament, la marxa definitiva d´Àngel Velasco, de la nit al dia. Un colp dur que va fer trontollar la resistència de Rafael. Però va decidir lluitar pel que el seu company desitjava lluitar. I ací va tindre la mà amiga, d´Aina Valero, que construïx nous somnis.
I ací està, instal·lat en una lluita per guanyar sensacions poètiques, amb onze llibres editats de pobles de la Ribera. Ha visitat els casinos, els trinquets, els familiars de vells i llegendaris pilotaris. Ha recuperat fotos d´enorme valor; històries velles contextualitzades en els temps de guerres i resistències, de lluita callada, de rebel·lió subterrània. Ha recuperat històries personals, anècdotes populars. I tot això ha permés, «construir cendres d´allò que està per vindre». Perquè les històries d´Alginet són les històries de Juliet, del Sabateret o d´Enric II, els records de la llegenda i de l´humil feridor. Són històries on l´esperit s'imposa a la matèria, i el record a l´estadística. Per a un enamorat d´este esport cada publicació és una història d'emocions, cada foto és poema d´un vers; una portada que és mà dreta arrugada, entranyablement eterna de Juliet i una contraportada que és mà esquerra, fèrria, poderosa, de la llegenda que va ser en la seua llunyana joventut mestre pilotari i «tot un home».
Rafael investiga i sap que el seu treball mai serà pagat en un compte corrent. Ningú pot pagar el que es fa amb poètica passió. Rafael publica el llibre i confia a cobrir els gastos d´impressió. I es lamenta, com es lamenten tots els poetes, de que pocs en el laberint administratiu tinguen eixe desig irrefrenable de construir camins sobre versos escrits en l´eteri espai de l´emoció. Clama contra la cultura instal·lada, acomodada. Administrada. Perquè la cultura instal·lada i administrada no entén de somnis.
Aquells pilotaris que vestien de carrer, en sabatilles de careta i camises de pits oberts que es fotografien abans de començar una partida, en temps immediats de postguerra, en un poble de la Ribera, han de contemplar com els seus propis fills s´alineen i es retraten com a futbolistes impecablement uniformats. Dos fotografies, dos seqüències, que simbolitzen la derrota definitiva d´un temps llaurat en terres fèrtils i convertit ja en cendres de mort. L´ànima del propi fill, captiu i desarmat l´exèrcit de poetes , es rendix a les tropes de la uniformitat. Però Rafael Tormo ha aconseguit visualitzar la derrota d´un poble convençut de que només des d´eixe sentiment de negror, pot brollar un nou temps de llum. Remou en les cendres per a trobar l´últim caliu d´esperança. El seu únic temor és que no puga arribar a veure culminada la mort definitiva de la seua obra perquè la cultura instal·lada i administrada no entén de somnis.
