Juny 2015: una multinacional instal·lada a València festeja el seu aniversari regalant hamaques al veïnat. «Salvem la fresca», diu la campanya que pretén celebrar el costum mediterrani d´eixir a la porta de casa quan amaina la calor.
En realitat, poc queda d´aquell hàbit ancestral. I mira que el concepte mateix de "prendre la fresca", és a dir, servir-se´n gratuïtament, abraçar l´aire fresc que corre per davant de la teua porta, és una de les expressions més felices de l´estiu. En el passat no tan llunyà quan, orfes d´aire condicionat, havíem de buscar l´oxigen a la via pública, les famílies s´hi abocaven amb deler i els carrers s´omplien d´engronsadores i cadiretes de boga arrenglerades a la paret o de cul al trànsit, amb les potes davanteres sobre la vorera i les posteriors a la calçada, en un joc d´equilibri digne del Cirque du Soleil.
De vegades algú narrava contes per als més menuts, però normalment les converses que s´hi coïen eren territori acotat dels adults. La jovenalla preferia córrer amunt i avall cridant com bèsties a punt de degollar perquè tot era bo per posar-nos el cor a mil i envernissar-nos la pell de suor.
Ara, si pel que fóra ens afegíem al rogle, sabíem que podíem escoltar però que teníem prohibit posar-hi el nas. Va ser en aquesta escola d´oratòria improvisada que vam aprendre a callar i interpretar les paraules misterioses dels majors que exposaven raonaments compromesos davant d´un públic infantil aparentment innocent. Quin exercici lingüístic tan subtil i ric en matisos aquell que forçava els narradors a contar sense ferir sensibilitats, a senyalar sense dir noms, a indignar-se sense escandalitzar-nos! Quants contacontes els haurien volgut de mestres! I quants polítics!
Amb esforç, les criatures vam anar desxifrant els codis que ens serviren per entendre els amors i desamors de mitja comarca, els negocis bruts de molts, els abusos dels governants o com era que el senyor rector vivia amb una neboda que se li pareixia com una gota d´aigua beneïda a una altra.
Actualment, els carrers d´estiu van plens d´enormes concentracions festives o musicals, però han anat buidant-se de minúscules vides compartides, d´aquelles que cosien el teixit social i cuinaven, qui sap, un futur millor. Quan el planeta llangueix i ens suplica xicotetes revolucions per salvaguardar-lo, no seria hora de tornar a eixir al carrer a compartir secrets de lluita? Ni que fóra prenent la fresca.
