En el ple de la calor una de les coses millors que es poden fer és buscar una ombra i llegir un llibre a l'aire lliure. Així fem que se'ns refresquen les neurones i ens enlairem cap als temps passats, els presents o els futurs. Durant les vacances tenim temps i aquest agafa dimensions fantàstiques si ens endinsem en les pàgines d'una lectura estimulant. I una lectura gratificant la donen no sols les novel·les, també ho fa la poesia i l'assaig, especialment si aquest tracta un tema d'una manera que ens fa pensar sense prejudicis.
Això m'ha passat aquests dies llegint Jesuïtes valencians (De l'esplendor Borja a l'ocàs Borbó), recentment editat per la Universitat d'Alacant: un llibre d'assaig històric que m'està descobrint això: unes històries humanes fantàstiques, amb personatges fascinants, i em permet visualitzar una part del passat col·lectiu dels valencians; una època que l'imaginari historiogràfic actual manté en la foscor: la història que va dels esplendors renaixentistes del segle XVI a l'expulsió dels jesuïtes al segle XVIII.
Del llibre, n'és autor Francesc-Joan Monjo, per bé que ell s'haja fet acompanyar per especialistes en el tema i d'alguns admiradors com ara jo. I dic el que dic perquè bona part de la curiositat que m'ha despertat aquest mosaic històric és la grandiosa aventura -esplendor i drama, llum i fosca- de la Companyia de Jesús entre els valencians. Una història que, si alguna cosa en sé, la dec a estudiosos vocacionals que m'han traslladat, com a lector, a passats ignorats que m'han permés reflexionar alhora temes de present. Per exemple, amb els relats que aquest llibre fa sobre l'expulsió dels jesuïtes del territori espanyol i els fets ocorreguts a partir d'aquest exili forçat.
Així he seguit el relat de l'expedició d'un vaixell a la deriva pel Mediterrani, ple de fugitius, als quals cap estat poderós els deixava desembarcar en port segur. He vist com una nau sense rumb acaba a l'illa de Còrsega, aleshores «el major focus de tensió en la Mediterrània». Una història que, sortosament, acabarà dignament a Ferrara. Aquest relat, just per ser històric i no cap ficció, m'ha permés relacionar-lo amb la tragèdia humana que ara es torna a viure a la nostra mar.
Quants exilis, quantes expulsions, quantes tragèdies humanes. Llegir, mentre mirava la nostra mar en calma, m'ha fet imaginar el drama de tants vaixells amb gent que fuig sense saber on acabarà el seu viatge, gent que no vol ningú. La història, ai!
