Bernat Desclot és, possiblement, el nostre cronista medieval més desconegut, d'entre els quatre grans historiadors que ens van deixar obres excel·lents, referint-nos el seu temps. Fina cert punt, és comprensible, perquè la competència és ben dura: el magnífic Llibre dels feits, de Jaume I, l'extensa i detallada Crònica de Ramon Muntaner, i la Crònica de Pere el Cerimoniós -obra del rei dels seus ajudants de la Cancelleria. El text de Desclot, la seua Crònica, redactat entre el 1238 i 1288, és, doncs, el menor dels ja esmentats. Però, no per això l'hem de menystenir. Però això també ha comportat, per exemple, que a hores d'ara no se sàpia amb certesa si Desclot va existir realment o si va estar un pseudònim usat per Bernat Escrivà, un personatge important de la cúria reial de Pere el Gran. Els buscadors d'autories, ja tenen treball, si volen.
En qualsevol cas, la crònica té un abast cronològic remarcable, atés que es remunta a explicar l´expedició a Mallorca feta per Ramon Berenguer III, i els diferents regnats, des d´Alfons el Cast, tot i que, per exemple, la conquesta de València ocupa poc espai. Tanmateix, l´autor s´ocupa amb profusió dels regnat de Pere II el Gran, centrant-se en la conquesta de Sicília i en les guerres contra França. A més, d'allò narrat que afecta el temps en què va viure l´autor, a l´obra es mostren tant testimonis personals com documentació d´arxiu que després ha estat descoberta.
A més, a la Crònica es poden trobar belles mostres «reals» de l´esperit cavalleresc que imperava a la societat coetània. I això és interessant perquè ens dóna elements de la realitat que ens permeten entendre millor la cavalleria practicada per herois literaris com Tirant o Curial. D´altra banda, no podem oblidar que en aquesta crònica es conté la descripció idealitzada del rei Jaume I o altres descripcions com l´entrada de les tropes franceses a Elna, i que es veu enriquida sovint amb tocs pintorescos, refranys i girs populars. Encara, no hem d'oblidar que segurament va tenir una possible influència en el Curial, i recull per primera vegada l´episodi de les mosques de sant Narcís, a Girona, o la fugida de Jaume II pel clavegueram del castell de Perpinyà.
Pel que fa a la intencionalitat de la Crònica, que acaba amb la mort de Pere el Gran (1285), resulta evident l´ànsia de l´autor per magnificar la figura del monarca, el qual és vist amb dimensions d´un heroi d´epopeia. De manera que, sota l´aparença d´una objectivitat un tant freda, Desclot s´encarrega de celebrar les glòries de la monarquia, segurament pensant a obtenir-ne favors i privilegis. Més o menys, com tots els cronistes àulics de qualsevol època.
