Cada dia use la carretera que uneix Gandia a Barx, i travesse necessàriament part de la zona que va cremar l'incendi originat a Llutxent. Fa pena, molta pena, veure la magnitud de la devastació. Però la pena més pena la provoca l'extensió enorme de pins socarrats que clamen al cel. Durant l'incendi, mentre participava en un programa de ràdio sobre el valor del paisatge viscut, i també vital per a les persones, anava sentint el soroll atronador dels helicòpters revolant sobre el meu cap. En planyíem la fatalitat quan, sense pensar, vaig llançar una exclamació que potser els oients no entengueren: «Rates, els pins són rates vegetals! Són una pesta!»
Dies després es publicava, en aquest diari, la crònica rescatada d'un altre incendi semblant, ocorregut l'agost de 1964, fa 54 anys. Havia estat recordant el pànic d'aquell incendi, que vaig viure amb disset anys. En llegir-ne el recordatori, aquella desgràcia se'm va avivar mentalment. Feia poc temps, en aquelles dates llunyanes, que les serres entre Llutxent, Pinet i Barx, s'havien repoblat de pins per a produir fusta barata.
Els planters estaven a tocar de les basses de la Drova, la vall dels meus estius. La mesura l'havia presa el govern franquista, que manava i decidia el que tocava o no tocava fer. Les muntanyes s'havien iconitzat (eren d'Icona, una societat estatal); és a dir, havien deixat de ser municipals.
Va ser quan aquests pinets van crèixer que es produí l'incendi infernal de l'any esmentat, que acabà amb la pastura de cabres i altres usos muntanyencs tradicionals. Al cap d'un temps, però, en van nàixer a milers, sense necessitat que els plantara ningú. Van anar colonitzant la muntanya, com també els bancals, a mesura que la gent abandonava els conreus del secà. Passaven uns quants anys, i el fenòmen crematori es repetia com un ritual tràgic, com una maledicció.
Em pregunte si no són aquests pins fortament ressinosos (dels que ningú no en té cura), una espècie invasiva importada pel franquisme i pels afanys de fer diners fàcils amb el comerç monopolista de la fusta. Si és així, ara seria el moment just, de Llutxent fins a Gandia, no solament de fer-ne desaparèixer els dramàtics troncs cremats, sinó d'impedir que aquests invasors depredadors tornen a colonitzar massivament la serra. Perquè si no es pren cap mesura de control, d'ací uns anys, encara que probablement jo no ho veuré ja, el crematori infernal d'aquest agost passat es tornarà a repetir.
