El 1738, a València, per festivar el cinc-cents aniversari de la conquesta de la ciutat per les tropes catalanes i aragoneses de Jaume I, es varen fer unes celebracions que foren narrades amb detall a les Fiestas centenarias con que la insigne, noble, leal y coronada ciudad de València celebró en el dia 9 de octubre de 1738 la quinta centuria de su christiana conquista, obra de don Josep Vicent Ortí (1740), el qual s'adreça als governants de la ciutat en la llengua nacional. És veritat que la resta està en castellà. Però, si ens hi fixem bé, una sèrie de dades ens adverteixen de la presència del valencià en aquelles celebracions, i en àmbits altres dels que, en principi, caldria suposar: apareix en algunes composicions proemials del llibre, i torna a aparéixer quan s'explica que «se fixaron en las puertas de los templos, en las de los palacios de su excelencia y de su ilustrísima, en las de el señor corregidor, regidores, abogados y demàs oficiales, en las puertas de la casa de el Ayuntamiento, y en las esquinas de las calles mas públicas, unos carteles impressos en idioma valenciano, assí por ser el materno como por reconocerse el más propio para esta celebridad.» Ortí, de seguida, reprodueix el cartell i en dóna, després, la traducció.
Potser, perquè es tractava d'un document oficial i es pensava enviar l'escrit més enllà de les nostres fronteres. Perquè, en cap altre cas no ofereix cap traducció: versos en diversos altars efímers, un Coloqui entre lo engonari de la Llonja y lo Rat Pennat; composicions poètiques que eren llançades des dels carros triomfals, i unes poesies del mercedari Josep Abril, on trobem el Coloquio entre un religioso mercenario y un labrador, el principi del qual no pot ser més eloqüent: «Molts papers hi à en esta plaza / y són tots molt retumbans,/ e no sé si els llauradors/ lo que ells dihuen entendran. /Esta és la causa per què/ escrich yo hui en valencià;/ que és rahó que a nostra llengua/ la usem al cap de cent anys, / y és cert que no tots entenen /tots los termes castellans./ Què entens tu per el ´murciélago´?/ Entendràs que és un jagant./ Puix has de saber, amich, / que no és més que el rat pennat.» I etcètera. Un llaurador de València no entenia el mot murciélago, ni les composicions llatines i castellanes, «retumbants», exposades en aquell altar. No sabem què entrendria del sermó en castellà ni de la comèdia sobre el Cid, que es va representar, sens dubte per agradar a les autoritats borbòniques...
