La celebració del tercer segle de la canonització, el 1755, va ser motiu d'unes de les més grans festes que ha degut viure la ciutat de València a llarg de la història, si fem cas dels testimonis que ens han deixat diferents escrits. El primer va ser fruit de la ploma del jesuïta Tomàs Serrano i porta per títol Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebró el feliz cumplimiento del tercer siglo de la canonización de su esclarecido hijo y ángel protector san Vicente Ferrer, apóstol de Europa (València, Viuda de Josep d´Orga, 1762). El segon, fruit de la mà del dominicà Vicent Tarifa, porta per títol Relación histórica de las festivas demonstraciones y sagrados cultos con que este real convento de Predicadores de Valencia celebró el tercer centenar de la canonización de san Vicente Ferrer, és un manuscrit encara inèdit, conservat a la Biblioteca de la Universitat de València. Tots dos ens aporten dades interessantíssimes per conéixer aquell moment d'exaltació vicentina, encara que en ocasions són redundants.
La llengua dels valencians -proscrita dels àmbits públics i administratius, des del Decret de Nova Planta- va fer acte de presència en els àmbits homilètics més solemnes, amb diferents sermons, i, també, ens consta una activitat poètica molt notòria, que ens ha deixat peces de relleu. A més, sabem que alguns d'aquells versos van arribar a ser fixats, en papers enganxats als troncs de les oliveres que hi havia al pati de Sant Doménec, i foren furtats pels lectors àvids -no sabem si de lectura pietosa o per encendre el foc.
A tot cas, versos i sermons en valencià seguien una tradició ben antinga -fixada fins i tot en els llibres de cerimonial de la ciutat de València-, i d'aquell segle XVIII ens consten, en llengua del país, el sermó del 1749, d'un dominicà anònim, pronunciat al convent de Predicadors de València; el del 1755, en el marc de les festes suara esmentades; el de fra Lluís Vicent Mas, que arribà a estampar-se, també del 1755; i, més avant, el 1757, el d'un altre religiós anònim que es va dictar el dia del sant, a la parròquia de Sant Esteve, i, encara, ens dues homilies més, de mitjans del XVIII: una a València i l'altra a Oriola -on es feia el sermó del sant en la llengua del regne, encara en aquella data. I més. Sense comptar els versos vicentins que sense dubte es composaven en cada festival dedicat al sant i que no ens han arriba en la seua totalitat, com és ben fàcil de comprendre.
