El recent congrés sobre les Corts Valencianes dirigit per Antoni Furió em va permetre aproximar-me amb més detall a dos autors valencians de la fi del segle XVIII i començaments del XIX: Josep Borrull i Bertomeu Ribelles. I, en especial, perquè tots dos, el 1810, varen veure publicats dos opuscles que, tot i les diferències entre l'un i l'altre, pretenien la mateixa cosa: oferir a la resta de la monarquia espanyola el model dels Furs valencians com una eixida immillorable per a organitzar el sistema parlamentari que, rere el que ells consideraven la usurpació del tron per Napoleó -que el cedí al seu germà, Josep I Bonaparte-, pensaven que calia establir, per tal de fer retornar als Borbons i limitar les atribucions pròpies del despotisme il·lustrat -de vegades, no massa- i portar el vastíssim encara imperi espanyol -amb les terres iberoamericanes i les Filipines, etc.- a una modernitat que, per a Borrull i Ribelles passava, paradoxalment, per recuperar els antics Furs i les Corts valencianes tal com ells les concebien: instaurades en temps del rei en Jaume, que es convertia, una vegada més, en model per a la monarquia i per als governs, s'havien mantingut fortes i sanes durant el que nosaltres ara anomenem època foral.
De l'any 1810 trobem, doncs, estampades a València, dues obres que paren la seua atenció en el sistema foral valencià establert a les nostres terres arran de la conquesta jaumina. Es tracta del Discurso sobre la constitución que dio al reyno de Valencia su invicto conquistador, el señor don Jayme Primero, obra de Francesc Xavier Borrull -estampada per Benet Monfort-, i les Memorias histórico-críticas de las antiguas Cortes del reyno de Valencia, obra del frare dominicà Bertomeu Ribelles -opuscle fet publicar per un ignot amant de la patria i que es trobava en venda a la llibreria de Miquel Domingo, situada a la plaça de la Comunió de Sant Joan-. Totes dues comparteixen l'admiració pel món medieval i, en especial, pel rei fundador del nostre país. Borrull i Ribelles, a partir del model de les Corts valencianes proposaven la regeneració del sistema parlamentari valencià, tot instaurant-lo al conjunt d'Espanya, amb una visió encara il·lustrada -pretenien, així, aconseguir el bé i la felicitat dels pobles-, però, alhora, fent-se ressò -més o menys explícitament- d'un enyor local que devia de ser ben present, encara en aquelles dates i en determinats ambients, per la pèrdua dels Furs valencians, just cent anys després del Decret de Nova Planta.
