Pujada de sucre màxima, xe. Entre sopars, reunions i pel·lícules nadalenques succeint-se des de fa almenys un mes. Engolint-ho tot amb creïlles, estic, però tampoc no m'embafa massa. Encara que el preludi festiu es faça llarg -i arribe a esdevindre pesat-, que durant un temps la il·lusió s'instale és un regal tendre. Malgrat que porte salsa agredolça i estiga produït amb garlandes de pega i lluentons coents. És que ve l'hivern i la frescor de l'ambient i els taulons de notícies, congelen.
Així que tota la caloreta extra rebuda, és un detall que no ve gens malament, mai. Val a dir que no sóc especialment amiga d'estes festes. Adés, més prompte em deprimien. Em posava de mala gaita quan s'acostaven, i em feia la col que la meua gent ho assenyalara com a un «defecte». Com si estar feliç fóra, en estes dates, una obligació disfressada de virtut. Sense arribar a ser el Grinch, Scrooge o un personatge agre com Bill Murray en Los fantasmas atacan al jefe -la noventera adaptació al cine del conte de Nadal de Charles Dickens-, a un fum de gent li afecta este estat transitori de l'ànim, associat a la celebració global més reconeguda. Siga perquè just ara és quan la llum natural és menor, pel fred, pels éssers volguts que ja no estan, perquè l'any se'n va, pel tràfec dels preparatius que estressen bona cosa, o per un còctel d'açò i més; el cas és que la malenconia crida a un muntó de portes.
Potser tinga a vore amb que, de la mateixa manera que quan hi ha claror més fàcilment es localitza on està l'ombra, la tristor es nota majorment quan, envoltant-la, n'hi ha un excés d'alegria. Inclús si esta és forçada o postissa. Crec que ens fa eixe efecte donat que estem avesats a mesurar les experiències dins la dualitat, la linealitat i els juís. I si resulta que existir demanda una atenció que es perd en els extrems, i la innocència és una joia que fa màgia? Creure que esta no existix, que és contraproduent o que és cosa de xiquets, ens apaga.
Llum, per a mi, és la cara radiant de la meua nana. És la gent que estime. És que el meu germà torne des de l'altra punta del món, després de catorze mesos eterns. Anar a casa per Nadal... i que no siga un anunci de torró. Que siga real. També és desitjar-te, sense conèixer-te, que el difícil no et lleve el bonic d'estar ací... i de compartir el viscut.
