En el Dia Mundial de la Ràdio -ara mateix, o siga ahir dimecres-, sonen les veus predicant un procés -tu ja m'entens-, una dona assassinada -de cada dia-, dos Veneçueles -entre petroli i exili-, el cruel silenci de la despoblació valenciana -i hispànica-, i bon jazz o rock adolescent -servit, per exemple, en el «Territori sonor» d'Amàlia Garrigós.
Escric de manera sincopada, amb l'auxili del guionet, per a imitar eixe alliçonador repàs del caòtic dial d'ahir o d'ara: fent rodar amb la mà o amb una tecla les veus del món, sents fugaçment les síl·labes de les emissores locals o nacionals que ostenten el grandiós Dia Mundial de la Ràdio. Totes parlen del mateix amb una velocitat inaudible, tothom opina del que faça falta sense escoltar a ningú, i ningú ve a estar d'acord amb ningú si no és per a maldats. Minúcies i declaracions solemnes, barbaritats i troballes metafòriques, van desfilant sense treva, en un panorama local i mundial que no fa cas ni d'Iñaki Gabilondo, ni d'uns compassos de piano, ni del lament del vent entre els pins, ni de la simfonia inacabable d'una rabera d'ovelles en una comarca deshabitada.
Si els mals màxims de l'època són l'estabulació del pensament i la ganduleria sense discerniment, almenys, hi ha la música, dic jo, i el grain de la veu que dignifica l'espècie humana. I la màxima capacitat de viure en present, i conservar les grandeses i les misèries habitants de les ones hertzianes, en el «núvol» internàutic, la memòria remota, per si algun ésser digne de tal nom en un racó sideral, d'ací mil anys, o ara mateix -o siga, d'ací mil·lennis-, pot escoltar...
Si vol escoltar, posaré dos exemples de bandes sonores de dos pel·lícules, de les quals parlaré un altre dia. Un, la cançó Corazón contento de Palito Ortega, duta a la seua màxima expressió amb la bella Pepa Flores. Raons: comença amb un dels versos més clarividents de la història de la ràdio i del món, Tú eres lo más lindo de mi vida aunque yo no te lo diga; i ha inspirat la pel·lícula El ángel, del fill de Palito. I l'altre, un lament llançat al vent tragicòmic de Mèxic per un personatge inexplicable de la pel·lícula Roma, un víking disfressat que s'explica sobre la tragicomèdia humana de manera realista... en la variant nynorsk de la llengua noruega. S'entén millor el seu cant de la nit de Krampus -des del títol, Barndomsminne frå Nordland, claríssim-, que els esgarips i les cacofonies estentòries, l'olla de grills, l'orgue de gats de la vida valenciana o hispànica o mundial, que la ràdio mira d'humanitzar i compartir, ara i sempre.
