Nos vos penseu que canviareu el món». Amollà un mestre de carrera, en les meues primeres classes de Treball Social. Fóra un bany de realitat, un comentari paternalista o cinisme disfressat de bona intenció, aquell comentari m'impactà. Debatíem sobre el Sistema de Benestar, alguns professors ens feien entendre que «tot és política», que tinguérem amb compte els seus mecanismes. Que estaríem enmig, entre la població i els polítics. I que estos últims, habitualment rebutjarien donar-nos recursos abundants. Era comú entre els aspirants a treballadors socials captar les problemàtiques amb molta intensitat i frustració, i alhora sentir un fort impuls de fer ús d'un -probablement immens- idealisme.
Tanmateix, què seria de l'ésser humà sense eixe esperit de superació? Hi ha qui s'ocupa de posar-te a terra instantàniament. Potser és d'agrair, però les creences cal transcendir-les. Sobretot, quan no són teues, sinó que són fonamentalment heretades. És un fet observable que quan es sacseja l'estatus quo, esdevé el conflicte dels extrems. Amb els conceptes, les ideologies o amb qualsevol cosa que vertaderament ens afecte, es fan autèntiques armes de destrucció massiva. Però també es construix. La primera dona sociòloga, Harriet Martineau, deia que «els lectors abunden, els pensadors escassegen». Per a Émile Durkheim la societat era un «organisme social» en evolució, «amb òrgans, necessitats i funcions interdependents». Una societat és més que la suma dels seus individus. Malgrat tot, romanen grups exclosos, divisions implícites i explícites, delimitacions difuses i també corrents perilloses.
Estudiant, sentia que un dels àmbits d'actuació que més m'atreia per a especialitzar-me era el de la intervenció amb dones. Començava a ser conscient del legat de gènere que es respirava, que resultava prou diferent respecte del dels companys homes - que n'eren pocs a esta disciplina-. Finalment, acabí agafant altres camins professionals i personals. Si més no, a la universitat de la vida practiquem tot el que no assimilem teòricament.
Escric açò a la vespra del Dia Internacional de la Dona. En eixir el diari, estaré unint-me al moviment que pararà el món unes hores assenyalant la disconformitat amb un sistema promulgador del desequilibri entre iguals, que no defèn prou l'equitat de condicions i descarrega en la dona la responsabilitat de les cures. El 8M em sembla de sentit comú, veu de veus que s'alça amb tanta dignitat com respecte. Enderrocant, elles i ells -els qui s'inclouen-, murs d'opressió i sostres de vidre. El que decidim vore hui, és un pas per a demà. Tota pedra fa paret. I de vegades cal detindre's per a comprendre, i no perpetuar el que no val.
