Aquests dies passats he estat a Sevilla, convidat per les fundacions ACM i Tres Culturas a presentar la reedició de l'Antologia poètica d'Ibn Khafaja d'Alzira. Aquesta presentació sevillana estava preparada de fa temps, però els daltabaixos polítics haguts a Andalusia, probablement, l'han anat retardant. En qualsevol cas, l'acte ha tingut rellevància simbòlica, entre altres coses perquè ha estat possible pel patrocini de les entitats cíviques esmentades, i per haver mostrat a Sevilla el valor del nostre patrimoni poètic.
Feia molt de temps, ja dic, que no tornava a Sevilla, la capital andalusa on tot, abans, era una «maravilla», no sols per la rima i per la pluja. Aquests dies passats, si més no, encara no havia arribat la primavera florida i el cel tenia un to grisós que a penes si deixava caure quatre gotes sobre l'asfalt. L'organització havia reservat un hotel a la vora del riu, potser en homenatge al poeta d'Alzira, per al qual el paradís havia d'estar necessariament a tocar d'un riu, per sentir-ne les fragàncies i les humitats més plaents. Sevilla, tanmateix, semblava apagada, tot i que la gent es mostrava amable, somrient i també alegre.
Per a mi, si més no, la presentació d'aquesta antologia trilingüe (àrab, valencià i castellà) en la biblioteca de la fundació Tres Culturas -creada per a mostrar i vindicar les tres tradicions culturals antigues, altrament dites «les tres tradicions llibresques» -digam-ne la llatina-cristiana, l'àrab-musulmana i l'hebrea-jueva- l'he sentida com una fita fraternal o de germanor cultural que tant de bo poguera obrir noves vies de diàleg i de pluralitat en el futur. Una esperança que a alguns podrà semblar ingènua en aquest temps de crispació, de banalitats, de guirigall mediàtic quan no de retòriques inquisitorials.
Una esperança o desig de civilitat que m'agradaria viure i veure florir -que no florir-se- en aquest futur primaveral. Una esperança en el diàleg necessari, de respecte mutu, que ens permeta somiar idees noves des de l'entesa a tots aquells i aquelles que volem viure en pau i en llibertat en la pell de brau que deia Salvador Espriu, en aquella Sefarad, l'Andalus, Hispània plural o Ibèria de tots. Bells somnis de poetes? Potser sí. Però ja em direu on anirem a parar si no sabem fer reals els somnis dels poetes. Dels poetes que canten en llengües diverses amb la voluntat d'entendre's, de compartir esperances, alegries, fantasies, il·lusions, memòries... Ja em direu, lectors, quin sentit té la vida sense bells somnis!
