Com cada primavera, i en fa quinze (un instant etern), a la Safor arriba la Poefesta d'Oliva, una meravella aparaulada a la qual sol acompanyar l'esclat de la flor dels tarongers, com un regal dels déus, per fer-ne la justa celebració. Així, amb el perfum dolç de la tarongina en l'ambient, i la salada proximitat sonora del mar, la gent que assisteix a la festa poètica d'Oliva en va sentint l'anunci invisible de prop, quan entra en aquest tros enjardinat a tocar de la Mediterrània, la mar que sap amar la vida. Així de subtilment és com la gent se sent convidada a participar d'aquesta festa ritual de la poesia. Una celebració real i surreal, com ens mostra el cartell d'enguany, tant en la imatge gràfica com amb la presència dels artistes invitats. Tot plegat conforma un programa de pel·lícula, com se solia dir quan el cinema era la màxima meravella imaginable, fora en blanc i negre o en tecnicolor.
Perquè el programa de la Poefesta enlluerna. Enguany se n'han encarregat l'artista Pep Bou qui ha transformat les paraules en bombolles per a permetre'ns volar com criatures per un cel de llums màgics. I també els poetes Manuel Rivas, Gerard Quintana, Berta Piñan, Enric Sòria, Claudio Pozzani, Maria Sevilla els quals ens han ofert paraules alades, fins que Héctor Alterio, acompanyat del guitarrista José Luís Merlin, ens han tornat terra endins amb el verb poderós i humil de Leon Felipe. Una festa tot plegat, repetesc.
Una festa de mots que ha tornat a demostrar que la primavera visita cada any Oliva per mantindre vives les esperances del present i les fantasies del futur que tant ens són necessàries als humans per a continuar sent humans. Dic açò perqué just fa uns pocs dies els saforencs vam podem veure al cel un grandiós anunci poètic sota la forma d'una bandera de llums multicolors: un apoteòsic arc de sant Martí. Aleshores vaig pensar que Àngels Gregori havia sigut capaç, per tal de superar l'encant festiu de les paraules, d'acomboiar la pluja i el sol a participar de la Poefesta. I és que si ella demana a les divinitats un cartell esplèndid que anuncie la gràcia de la poesia, aquestes li responen favorablement. Perquè el poder de la poesia és aquest: fer bellament possible l'impossible. Un poder creador que ja du quinze anys fent-se real i surreal a Oliva. Els ho dic jo, que no me n'he perdut mai cap. Paraula!
