Deixem el diari i Raquel em porta a casa amb el seu cotxe. No parlem. Pense que el nostre silenci és un bon senyal de confiança. No sé per què, tinc el cap en els ponts. Fa temps que intente escriure alguna cosa sobre els ponts, però com que no vull caure en els tòpics de sempre, se'm fa de mal pelar. Trac de la bossa la llibreta de les meues notes i comprove que sempre m'ix la maleïda expressió «Ponts del diàleg» que és un clàssic de totes les publicacions. Tots demanen xerrar, raonar, però costa molt fer baixar del burro a qui té la paella pel mànec. Sense voler pense en Catalunya. No fa molt he vist la pel·lícula d'Steven Spielberg, El pont dels espies, i comprove que, fins i tot, en la guerra freda es poden establir punts de trobada on llimar alguna diferència, on fer algun intercanvi encara que siga de presoners. Els ponts són construccions —tinc anotat el que diuen els diccionaris— fetes sobre una depressió o un obstacle sobre un riu, un braç de mar€ Però , afig que s'haurien també de construir entre posicions enfrontades, entre opinions diferents, entre amics que s'han separat€ Perquè es fan en llocs molt més difícils que els que haurien de superar les persones amb les seues diferències. Ramon Llull en el seu Felix ho diu. També ho tinc escrit: «Que'n faes un espital e un pont€ e lo pont preposà fer per ço que los pelegrins e altres gents ne passassen e que en l'aygua no's negassen». I també es poden trencar com en El Somni de Bernat Metge: «Trenca lo pont per hon est passat».
No és ara temps de trencar ponts, o sí, si és necessari per a la supervivència, però, fins i tot, per a trencar-los caldria raonar, dialogar, parlar-ne perquè cadascú es puga explicar. Perquè podem fer molta classe de ponts: d'arcades amb els seus ulls de pedra, suspesos o penjants amb cadenes o cables, llevadissos, que es poden llevar i posar, per si de cas€ Pense que no me'n puc eixir dels tòpics i que hauria de saber desconnectar de la faena. Aleshores, m'adone que passem el pont de Calatrava, el de la Peineta. No dic res, però quan veig que Raquel aparca al passeig de l'Albereda, pregunte sorprés: «Què fem ací?» I em contesta: «He quedat amb una amiga que m'ha de donar una cosa i com sé que no t'importa acompanyar-me... Són tres minuts, després et porte a casa». Així ho fa: ix del cotxe i torna al cap de deu minuts. Després, pega la volta per tornar a passar el pont. Entrem en el centre de la ciutat i em deixa a la porta de casa. Abans, però, em ve una frase que crec que li he sentit dir al Papa en una entrevista per la tele: «qui alça un mur, en queda presoner». La frase pot complementar el tema dels ponts: millor ponts que murs. Torne a pensar que cal desconnectar. Encara no acabe de baixar de cotxe, em sona el mòbil.
