Valencians de tots els països del món, uniu-vos!». La importància de l'aplicació de la màxima de l'entusiasme internacionalista al tros de maltractat mapa que fem viure els valencians, se'm va fer present fa uns dies a la Casa València de Barcelona, mentre hi presentava el meu llibre La Nova Cançó.
En l'aire primaveral del carrer Còrsega tramés pels finestrals a la música romàntica de l'acte i al gran espill inversemblant de la sala modernista dels valencians del nord, com si volguera combinar barroc i art deco, succeí a les paraules vellutades de Núria Mañé Puerto, el meu parlament naturalment entusiasta sobre el meu llibre, per ser meu més que per mèrits que tot llibre només sanciona quan és llegit, comprés i compartit.
I coronaren la reunió els versos d'una cançó enciclopèdica, El bar enmig de la boira, en la qual Miquel Pujadó canta una escena visionària emotiva i nocturna: una reunió tavernària i canalla de Quintín Cabrera i Gato Pérez «penjats d'una rumba», Xesco Boix «sota la gorra», l'Esteve Fortuny puntejant «L'oucomballa», Guillem d'Efak «jugant a escacs» amb l'Ovidi, l'Escamilla i la Lafitte, amb l'Humet i Carles Sabater. I la cançó confirma vella dita «valencians i catalans, cosins germans»: en un racó Miquel Porter «xerrava amb en Delfí Abella, sobre Freud, sobre Truffaut, i recordaven l'Ovella Negra, la Cova del Drac, Brassens, Brel, la Dictadura, els Jutges d'abans d'en Llach, i els cretins de la Censura».
Tot això, en la gloriosa sala de Casa València, que des del 1927 ha posat Barcelona en el mapa valencià universal: al costat de vesprades emigrants i exiliades com les compartides en la Casa Regional Valenciana de México, la Casa Regional de san Juan de Argentina, o la Casa Regional Valenciana de París, on tantes personalitats de totes les comarques i condicions, han fet paelles, han proclamat falles i reines, i han celebrat balls regionals o tangos argentins. Abans i ara: amb molt poca política i molt de sentiment.
Així, escoltant encara la personal vesprada de Casa València i l'expressió contemporània de València i Barcelona, faig cor polifònic amb la fructífera reunió d'emigrants. D'Herbers, com els cosins i amics de sempre. De Borriol, com el dalinià Vicent Santamaria. De Toga, com la família de Núria Mañé o del savi Julià Guillamón. I d'Alcoi, com Pep Cortés, una de les màximes presències del teatre i la vida valenciana. I amb tanta autoritat, «m'aclame a tu», que diria Ovidi Montllor, i torne a proclamar: «Valencians de tots els països del món, uniu-vos!».
