La renaixença valenciana és un territori poc transitat. Homes com Fuster i Sanchis Guarner se la van mirar de refiló i les generacions posteriors amb més prevencions encara, perquè d'alguna manera se la considerava l'origen de tots els mals que afectaven al nacionalisme valencià: manca de voluntat política i poca capacitat per vertebrar el país -cosa que sí que va fer la branca catalana del mateix moviment. Per fortuna, gràcies a les aportacions que han realitzat Rafael Roca i Josep Enric Estrela a les figures de Teodor Llorente i de Constantí Llombart respectivament, la visió carrinclona que es tenia d'aquell món cultural va superant-se i anem incorporant amb normalitat una part del nostre passat a la història de la nostra literatura. Els jocs florals, les societats d'amadors de els glòries llemosines i altres coses per l'estil, són vistes des d'una òptica més ajustada i, sobretot, més justa. El segle XIX -amb els sainets, la poesia pairalística, els versos jocfloralescos i les reines dels jocs florals- va tenir una producció en la nostra llengua que, segurament, el segle XX no va poder aconseguir: especialment, per la difusió i el gran impacte que tenia aquella literatura entre la població que llegia o no llegia, però que assitia a les múltiples representacions teatrals que omplien les cartelleres valencianes del moment com mai més ho han fet -i dubte que ho tornen a fer en algun moment, en el futur.
La qüestió és que de fa poc, Jaime Millás ha publicat Memòria d'un poeta de la Renaixença. Rafael Ferrer i Bigné (1836-1892) (València, Sargantana - IAM-CVEI, 2019), que ve a unir-se a un cert reviscolament dels estudis sobre aquell període i, en especial, sobre alguns personatges clau del XIX que, a mesura que anirem descobrint, ens permetran construir la història de la literatura de la renaixença al País Valencià -títol que li oferesc a l'amic Rafael Roca per a un futur no massa llunyà. Jaime Millás, familiar llunyà encara de Ferrer i Bigné, serà, en aquella futura història literària, un nom a considerar, pel fet d'haver sabut tractar ben correctament al figura del poeta -ara quasi desconegut, però llavors ben exitós- que assolí fins i tot la presidència de Lo Rat Penat -un espai que, quan obrirà les portes dels seus arxius als investigadors ens donarà un gran doll d'informació.
Llegir el gran treball de Millás és fer una passejada pel segle de la renaixença, de la mà d'un dels seus homes clau que només ara comença a recuperar el lloc que li correspon.
