Sol dir-se que quan u no vol dos no es barallen, però també pot dir-se que quan u no vol dos no s'ajunten. Això passa en la vida, però també en la política. Una mostra del que he dit la tenim en l'actualitat política espanyola, contrariament al que està passant en la política italiana. Ens hauria de fer pensar, per tant, perquè en la política italiana pot ser possible el que en l'espanyola sembla impossible. És a causa de la tradició cultural i política?
Quan anava a Itàlia més sovint que no ara, vaig comprovar fins a quin punt la seua cultura parlamentària i democràtica superava la d'ací. Ho pensava, tot i que en aquells anys els italians patien un guirigall multipartidista i la seua civilitat semblava haver caigut en la decadència total. Per contra, Espanya feia poc que s'havia estrenat com a una monarquia parlamentària, i vivíem Europa amb l'optimisme i l'eufòria feliç dels nouvinguts. M'estic referint a les dues darreres dècades del segle passat.
En aquells anys, els italians amb els quals enraonava d'aquests temes sentien veritable admiració per la política espanyola pel que acabe de dir i perquè ací governaven els socialistes. Jo solia dir-los que ells en sabien molt més de la cosa política, ja que, precisament per la seua tradició i cultura civils, ens anaven per davant. També solia dir-los que als polítics espanyols, tant de les dretes com de les esquerres, ja els aniria bé aprendre d'ells, per exemple, a lligar pactes de govern. Quan els deia això, ells em somreien irònicament, com insinuant-me que no tenia ni idea del funcionament de la política italiana. I tenien raó, per suposat.
Aquelles converses les recorde justament ara per la sàvia lliçó democràtica que els italians ens estan donant. I m'estic referint a la capacitat d'acordar un govern entre forces contràries per tal d'impedir una bruta maniobra que podria donar un control excessiu del poder a un personatge com Salvini. Els italians no obliden la seua història recent, i aquesta història mostra que el feixisme sap com arribar al poder electoralment. Sentint Salvini i veient els seus exagerats gestos mediàtics, resulta fàcil comparar-lo amb Mussolini, deixant al marge uniformes paramilitars o el color de les camises.
¿Podrà la política italiana actual -la política europea- influir positivament en l'espanyola? ¿Serà possible un pacte de les esquerres plurals i dels partits perifèrics que sàpia bastir una nova manera democràtica de governar la pell de brau?
